El dilema Aragonès

La política és temps. Vivim una època mar­cada pels efec­tes de la repressió de l’1-O que van domes­ti­car el radi­ca­lisme irres­pon­sa­ble d’ERC, que va pagar amb presó i exili, i que l’ha abo­cada a les renúncies. La repressió també va caure sobre Junts en forma de presó i exili, i, de més a més, va obrir un munt de dis­crepàncies que va pro­vo­car l’escissió del PDe­CAT. Els antics con­ver­gents ara bus­quen rea­gru­par-se, al marge de Junts. El par­tit de Puig­de­mont per­viu perquè l’inde­pen­den­tisme és la cola que uneix libe­rals, soci­al­demòcra­tes i eco­lo­gis­tes, però està en una fase de reor­ga­nit­zació interna que no s’acaba mai. Deri­vat de tot això, cada vegada és més evi­dent que la política cata­lana té dos esce­na­ris. A l’inte­rior, l’antic tri­par­tit, amb l’afe­gitó dels antics con­ver­gents, malda per retor­nar a la pau auto­no­mista. A diferència dels anys del pujo­lisme, ara són els repu­bli­cans i els comuns els que, esqui­vant el PSC, volen impli­car-se en la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya. Els comuns ho fan des de dins del govern i els repu­bli­cans, com a socis par­la­men­ta­ris del PSOE. A l’exte­rior, a l’exili, el Con­sell per la República pilota, en canvi, una política de rup­tura que li costa con­cre­tar a l’inte­rior. Ho intento expli­car millor tot seguit.

La set­mana pas­sada vam pre­sen­ciar com s’esber­lava la majo­ria sobi­ra­nista al Par­la­ment per l’opo­sició de la CUP a tra­mi­tar els pres­su­pos­tos. Com que els repu­bli­cans no van saber què fer perquè els anti­ca­pi­ta­lis­tes com­plis­sin els acords d’inves­ti­dura, el 52 % inde­pen­den­tista s’ha esfu­mat. Els repu­bli­cans es van abo­car de nou a seduir els comuns com a socis pre­fe­ren­ci­als. Junts va des­con­fiar de seguida de la mani­o­bra d’Esquerra perquè va ensu­mar que la nego­ci­ació pres­su­postària amb els comuns tenia l’aspecte d’un inter­canvi de cro­mos. I així ha estat. Esquerra i En Comú Podem apro­va­ran a la vegada els pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat i de l’Ajun­ta­ment, als quals els repu­bli­cans s’havien opo­sat ini­ci­al­ment. Par­ti­disme més que no pas país. Encara que pro­ba­ble­ment la intuïció de Junts fos certa, no hau­rien d’haver-se inhi­bit en la nego­ci­ació del pres­su­post. No ha estat una decisió gaire intel·ligent, sobre­tot perquè no era cap secret que el Depar­ta­ment d’Eco­no­mia tenia pre­vist tots els esce­na­ris, inclo­ent-hi aquest. Un par­tit de govern no pot deci­dir no inter­ve­nir en la gover­na­bi­li­tat del país. Té l’obli­gació de fer-ho. El dia que Junts va deci­dir for­mar part d’un govern pre­si­dit per Pere Ara­gonès, calia que assumís, com ha fet fins ara, tots els aspec­tes de la gestió gover­na­men­tal. No es pot fer de govern i d’opo­sició a la vegada.

L’embo­lic oca­si­o­nat per la nego­ci­ació agònica dels pres­su­pos­tos em referma en una idea que havia defen­sat i que coin­ci­dia amb la posició d’alguns diri­gents de Junts, també amb la de Puig­de­mont. L’estratègia de rup­tura que pro­pug­nen els inde­pen­den­tis­tes topa amb un govern con­di­ci­o­nat per ERC. Si els mem­bres de Junts al govern esti­gues­sin més ben diri­gits política­ment, pos­si­ble­ment sabria expli­car-se millor i amb menys tac­ti­cisme. I és que Junts una set­mana ajuda a cul­mi­nar amb èxit el procés de cons­ti­tució de l’Assem­blea de Repre­sen­tants del Con­sell per la República i la set­mana següent s’embar­ranca perquè no ha pre­vist amb prou temps què pas­sa­ria si la CUP aca­bava per fer el de sem­pre. La qüestió és que Junts no acaba de tro­bar la manera de tras­lla­dar a l’inte­rior el que es for­mula impe­ca­ble­ment a l’exte­rior. El temps corre en con­tra dels que pro­pug­nen la rup­tura, perquè aquesta estratègia té molts ene­mics i els nor­ma­lit­za­dors de la política cata­lana som­nien que un tri­par­tit menys mogut com­porti la liqui­dació defi­ni­tiva dels puig­de­mon­tis­tes. Entre­tant, la pro­pa­ganda difon un retrat dis­tor­si­o­nat de Junts. Per a uns és un cen­tre­dreta uni­la­te­ra­lista i eixe­le­brat, i per a uns altres, com difo­nen els gurus dels comuns, la reen­car­nació d’una extrema dreta xenòfoba, inèdita elec­to­ral­ment a Cata­lu­nya fins a la irrupció de Vox al Par­la­ment. 

Pere Ara­gonès és un líder feble, com ja he argu­men­tat en altres arti­cles, que no es plan­teja ni remo­ta­ment repren­dre el camí cap a la inde­pendència. L’inde­pen­den­tisme és retòric i sen­ti­men­tal com en els temps del pujo­lisme. Només cerca el con­trol del govern autonòmic, i per això no vol sen­tir a par­lar d’una aliança amb el PSC com té a Madrid amb el PSOE. No és que el preu a pagar fos posar fi al Procés, ban­de­jant la CUP i Junts, sinó que, com intu­eix molt bé, seria cedir la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat als soci­a­lis­tes. Esquerra té tants fronts oberts, que tard o d’hora se li des­fa­ran les vores.