La bona cara

Va ser sobre­tot després de la Segona Guerra Mun­dial i de l’Holo­caust, quan en el si de les ciències soci­als es va ins­tal·lar un més que jus­ti­fi­cat pes­si­misme. Els des­as­tres san­go­no­sos que vam arri­bar a per­pe­trar com a espècie, amb els camps d’exter­mini i la cru­el­tat que es va veure al front bèl·lic, amb l’ascens previ dels tota­li­ta­ris­mes i el tri­omf d’aque­lla “bana­li­tat del mal” que ho va podrir tot, van sos­ca­var seri­o­sa­ment qual­se­vol opti­misme antro­pològic. L’ésser humà no podia mirar-se al mirall i veure-hi res gaire decent: tan sols un depre­da­dor a l’atur que pot man­te­nir la calma gràcies a lleis fer­mes, vigilància poli­cial, un oci ali­e­na­dor i un cert grau de pros­pe­ri­tat que man­tin­gui tot­hom més o menys amb la panxa plena.

Que “l’home és un llop per a l’home” ho hem anat repe­tint des de Hob­bes; o que del “fus­tam torçat de la huma­ni­tat no es pot cons­truir res recte”, per dir-ho com Kant, i d’altres apre­ci­a­ci­ons deter­mi­nis­tes, que sem­pre aca­ben recor­dant-nos que la nos­tra espècie és essen­ci­al­ment la d’uns assas­sins immi­nents… Però de veri­tat n’hi ha per a tant? Podem dir, sense caure en l’exa­ge­ració, que el que ens carac­te­ritza com a espècie és el crim i la riva­li­tat des­fer­mada més que la col·labo­ració intel·ligent, l’ajuda mútua, el tre­ball en equip i el pacte moral de pro­var de viure junts i per­pe­tuar-nos?

La història humana és una història de ter­ror o d’ale­gria? Veri­ta­ble­ment som tan vio­lents i sense escrúpols? La ficció novel·lística i cine­ma­togràfica està far­cida d’assas­sins i d’històries sobre la nos­tra capa­ci­tat de fer car­nis­se­ries. Però, i la rea­li­tat històrica? De veres és –o ha estat en el pas­sat– tan ter­ri­ble? William Gol­ding (premi Nobel de lite­ra­tura 1983) va escriure la novel·la El senyor de les mos­ques, en què fan­ta­si­e­java amb la hipòtesi d’uns nens que nau­fra­ga­ven en una illa deserta. En aque­lla ficció tot anava a mal borràs: gra­du­al­ment els nens es tor­na­ven uns sal­vat­ges, per molt que fos­sin angle­sos i edu­cats a bones esco­les. Hi aca­bava reg­nant el crim i la violència, perquè bas­tava que caigués la pàtina de civi­lit­zació i emer­gia la bèstia i es tor­nava a un estat de sal­vat­gia homi­cida. La novel·la va ser un èxit; con­fir­mava les nos­tres pit­jors intuïcions. Però, i si totes aques­tes idees i imat­ges sobre el mal humà fos­sin una trista “lle­genda negra”? Si a la rea­li­tat s’hagués donat el cas d’uns nens que hagues­sin nau­fra­gat i s’hagues­sin vist amb l’obli­gació de con­viure i sobre­viure en una illa deserta: de veres hau­rien aca­bat així?

Rut­ger Breg­man, en l’assaig La huma­ni­tat, que acaba de sor­tir en català al segell Empúries, s’encar­rega de bus­car i tro­bar un cas idèntic, perquè resulta que s’havia donat, a la Polinèsia, l’any 1965. Però els joves que havien nau­fra­gat després de robar una barca de pes­ca­dors a l’illa de Tonga no van aca­bar matant-se entre ells: 15 mesos després de per­dre’s els van tro­bar, i tots esta­ven vius, sans i ale­gres. Havien sabut con­viure tot i les difi­cul­tats, l’escas­se­dat i el con­flicte, i van saber bre­gar en un entorn poc pro­pici i sobre­viure, junts i sense pren­dre mal. A més, els que són vius, anys després, man­te­nen una bona relació.

De veri­tat cre­iem, però, que ens tor­naríem unes bèsties assas­si­nes en cas de caure el règim de vigilància legal i poli­cial que ens envolta? És una cons­tant de les pel·lícules i sèries de zom­bis, també; l’apo­ca­lipsi dels morts vivents fa que el món se’n vagi en orris, però el ver­ta­der perill no són els zom­bis mos­se­ga­dors, sinó prin­ci­pal­ment els altres éssers humans, molts dels quals apro­fi­ten el caos per dei­xar-se anar en un des­ga­vell de mort, lla­dro­nici i vio­lació. Per què tenim una idea tan baixa sobre nosal­tres matei­xos? No és més aviat con­tra­pro­du­ent o nociva, la idea que de tots no se’n pot espe­rar res de gaire bo, o que fins i tot rere les nos­tres gran­de­ses –en art, en medi­cina, en política…– no hi res més que l’ego­isme d’unes elits interes­sa­des en la seva glòria?

Breg­man posa molts exem­ples engres­ca­dors, memo­ra­bles; cor­re­geix tot un ple­gat de supo­sats científics soci­als que han fet, sense rigor i amb mani­pu­la­ci­ons molt tèrbo­les, les pro­ves que els ser­vien per a les seves tesis, com més maca­bres i nega­ti­ves millor. Val la pena con­fiar-hi, en nosal­tres; val la pena fer l’esforç per veure que, com deia Albert Camus, a pesar de la nos­tra cru­el­tat tenim molts aspec­tes posi­tius i admi­ra­bles.