El ‘Sinaia’ i la memòria

Hi ha una bona colla de vai­xells asso­ci­ats a l’exili repu­blicà. Els de més res­sonàncies, entre molts d’altres, el Sinaia, que va fer el viatge de Seta a Vera­cruz (26/5/1939-13/6/1939); el Win­ni­peg, que va arri­bar a Xile el 3 de novem­bre del 1939 amb 2.200 pas­sat­gers; l’Ipa­nema i el Mexi­que, que van por­tar a Vera­cruz també el 1939 res­pec­ti­va­ment 994 i 2.067 pas­sat­gers, i el Nyassa, que va fer l’any 1942 tres viat­ges a Vera­cruz amb un total de 1.761 pas­sat­gers. Tots refu­gi­ats a con­seqüència de la Guerra Civil espa­nyola. A Mèxic s’estima que, aco­llits pel govern de Lázaro Cárde­nas, que havia mos­trat d’una manera molt explícita i mili­tant la seva adhesió i afi­ni­tat amb el govern de la Segona República, n’hi van arri­bar entre 20.000 i 28.000.

La bibli­o­gra­fia sobre l’exili català a Mèxic és abun­dant. És bo de recor­dar ara el lli­bre de Dolors Pla Bru­gat Els exi­li­ats cata­lans a Mèxic. Un estudi de la immi­gració repu­bli­cana (Afers, 2000; 1999 en cas­tellà en edició de l’Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Antro­po­logía e His­to­ria/Orfeó Català de Mèxic i Libros del Umbral). El die­tari de viatge De França a Mèxic, d’Artur Bladé i Desum­vila, que ha edi­tat el seu fill Artur Bladé Font (Bar­ce­lona, Duxelm, 2014), és un relat precís del viatge a Mèxic des de Mar­se­lla, via Casa­blanca, pri­mer amb el Maréchal Lyau­tey i després amb el Nyassa, que va arri­bar a Vera­cruz el 15 d’octu­bre del 1942. El Segundo dic­ci­o­na­rio de los cata­la­nes de México, de Gemma Domènech i Casa­de­vall, Salomó Marquès, José M. Murià i Angélica Pere­grina (abril de 2021, edició del Cole­gio de Jalisco/Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans), conté prop de 2.700 entra­des que apor­ten per­fil i ros­tre a un per­cen­tatge relle­vant dels cata­lans de Mèxic.

No cal dir que l’exili de cen­te­nars de milers de repu­bli­cans espa­nyols i cata­lans, famílies sen­ce­res, famílies tren­ca­des, és només una de les dramàtiques con­seqüències de la guerra. La prin­ci­pal fou d’una banda la des­trucció i la mort oca­si­o­nada per la mateixa guerra i per damunt de tot la implan­tació a Espa­nya d’una dic­ta­dura fei­xista. La dic­ta­dura va sem­brar el ter­ror amb les depu­ra­ci­ons i els judi­cis sumaríssims i les exe­cu­ci­ons que se’n deri­va­ven. La liqui­dació dels règims autonòmics de Cata­lu­nya i el País Basc, la repressió impla­ca­ble, el geno­cidi lingüístic, la des­ar­ti­cu­lació del tei­xit asso­ci­a­tiu i cul­tu­ral, ana­ven ínti­ma­ment lli­gats.

És indub­ta­ble que ara més que mai cal que la llei de la memòria històrica abordi defi­ni­ti­va­ment totes les qüesti­ons que es deri­ven de la guerra i res­ti­tu­eixi el reco­nei­xe­ment indi­vi­dual i col·lec­tiu dels drets i de les lli­ber­tats que van ser sis­temàtica­ment con­cul­cats durant dècades. No de manera abs­tracta sinó a títol indi­vi­dual de tots els repre­sa­li­ats, un a un, i de tot el tei­xit asso­ci­a­tiu des­man­te­llat pel fran­quisme. La memòria és només una eina; és el balu­ard de la història que és l’encar­re­gada de res­ti­tuir el fil de la peripècia col·lec­tiva i d’inter­pre­tar-la sense con­ces­si­ons de cap mena a acti­tuds revi­si­o­nis­tes que trac­ta­rien de jus­ti­fi­car i de legi­ti­mar la insur­recció fei­xista i totes les con­seqüències que se’n van des­pen­dre i que les vacil·laci­ons repu­bli­ca­nes no jus­ti­fi­ca­ven.

Vivim ara un epi­sodi sin­gu­lar i gravíssim d’atac fron­tal a la memòria i a la història. Es tracta de la decisió de l’Ajun­ta­ment de Madrid de tor­nar al nomenclàtor de la dic­ta­dura i supri­mir el car­rer dedi­cat al vai­xell Sinaia per res­ta­blir el nom del car­rer del cre­uer Bale­a­res. Com si en el joc de les dues Espa­nyes hi pogués haver una sime­tria entre els vai­xells que sal­ven vides i els vai­xells que maten. L’excusa és una sentència judi­cial que dicta que cal res­ti­tuir els vells noms als car­rers de Madrid. Sobre aquesta base, l’Ajun­ta­ment de Madrid ha optat per con­cul­car tots els prin­ci­pis morals, polítics i jurídics, àdhuc cons­ti­tu­ci­o­nals, i de manera indis­cri­mi­nada ha tenyit de nou el mapa de la ciu­tat de noms asso­ci­ats al fei­xisme.

No cal dir que la futura nova llei de la memòria haurà d’aten­dre aques­tes even­tu­a­li­tats i haurà de situar fora de la llei qual­se­vol intent de res­ca­tar un pas­sat negre i abo­mi­na­ble. La recon­ci­li­ació, la superació dels paranys del fran­quisme, no passa per la neu­tra­lit­zació i l’oblit dels crims come­sos, siguin quins siguin. Passa per res­ti­tuir legi­ti­mi­tats abo­li­des i per reconèixer lli­ber­tats tre­pit­ja­des i apar­tar per sem­pre les temp­ta­ci­ons de retor­nar al pas­sat. Es comença pel sim­bo­lisme i s’acaba en una nova rea­li­tat que esfe­re­eix.