El tren que no arriba

Durant força anys he estat aga­fant el tren d’alta velo­ci­tat de la línia Girona-Bar­ce­lona per anar a tre­ba­llar cada dia. Eren trens de dife­rents pro­cedències que feien aquest tra­jecte i això et per­me­tia fle­xi­bi­li­tat horària. No obs­tant això, aquest ven­tall d’hora­ris va començar a tron­to­llar amb l’arri­bada de la pandèmia. Pri­mer van des­a­parèixer els trens que venien de França i poste­ri­or­ment algun Avant dels més con­cor­re­guts. Actu­al­ment, alguns mit­jans infor­ma­tius han inci­dit en les molèsties que encara supor­ten els pas­sat­gers per la falta de trens, ara agreu­jat perquè no hi ha prou maqui­nis­tes. Escolto les seves quei­xes i no puc evi­tar soli­da­rit­zar-m’hi davant la seva frus­tració.

És curiós que quan la gent sabia que aga­fava l’Avant cada dia em deien: “Uff, però ara amb l’AVE és un moment!”. Dit així sem­bla que era un pim-pam. La veri­tat, cer­ta­ment, n’és una altra. Als 38 minuts lite­rals que dura el tra­jecte en rea­li­tat s’hi suma molt més temps per impre­vis­tos de tots colors. Sovint aquests trens arri­ben amb retard o es paren de sobte enmig de la via, també pots tenir la sor­presa que el maqui­nista s’ha decla­rat en vaga i te n’infor­men quan ja estàs ben asse­guda dins el tren, i així un llarg etc.

Una anècdota digna de recor­dar va ser una tarda d’hivern a l’estació de Sants. El tren que ens havia de por­tar a Girona venia amb retard per una ava­ria. El per­so­nal de Renfe ens va dema­nar ama­ble­ment que ens poséssim en fila en un cos­tat. El temps va pas­sar i va arri­bar el següent tren. Aquest, amb els seus viat­gers, va mar­xar a l’hora pre­vista men­tre nosal­tres seguíem fent fila com xaiets. Molt més tard van anun­ciar l’arri­bada de l’últim tren del dia. Aquí ens van infor­mar que mar­xaríem amb aquest perquè el nos­tre no arri­ba­ria final­ment. Quan va ser el moment, però, només van dei­xar pujar unes poques per­so­nes per falta de seients. La resta ens vam que­dar a terra, atònits. Algú va començar a cri­dar, incrèdul pel que estava pas­sant, i l’aven­tura final va ser córrer per arri­bar a l’altra punta de l’estació on al mateix moment sor­tia l’últim tren con­ven­ci­o­nal cap a Girona. A hores d’ara molta gent tre­ba­lla lluny del lloc on viu i depen­dre del trans­port públic posa en evidència com l’engra­natge de la mobi­li­tat encara està a les bece­ro­les per ofe­rir un ser­vei de qua­li­tat, ade­quat a la rea­li­tat. La falta de trens n’és un exem­ple que clama al cel.