Recordant Xavi Collboni

Entre tres i qua­tre de la tarda del dijous 2 de desem­bre pas­sat l’espec­ta­cle que es veia pels car­rers de Cam­pro­don era, real­ment, cor­pre­ne­dor. De totes les cases sor­tia gent que s’adreçava cap a l’església de Santa Maria, que va resul­tar insu­fi­ci­ent per enca­bir tot­hom. Mol­tes per­so­nes van seguir la cerimònia des de la plaça. Tot­hom volia ser pre­sent a les exèquies d’en Xavi Coll­boni i Sala, mort d’acci­dent de mun­ta­nya, tot i ser el pre­si­dent del Club Excur­si­o­nista local i tenir una experiència ben con­tras­tada, el 29 de desem­bre, a l’edat de 48 anys, a causa d’una allau que el va col­gar quasi del tot. Va ser res­ca­tat encara amb vida, al cap d’unes hores que van ser massa llar­gues, però deixà d’exis­tir a l’hos­pi­tal Vall d’Hebron. Els dia­ris es van fer prou ressò de la notícia. Amb en Xavi érem amics per la doble coin­cidència de com­par­tir dia­des a Beget –la seva mare, Miquela, n’era filla i la meva esposa, també– i d’agra­dar-nos, a tots dos, la història. Havíem con­ver­sat mol­tes vega­des sobre el pas­sat de la loca­li­tat. En Xavi bus­cava i guar­dava tots els ves­ti­gis mate­ri­als que podia refe­rits a aquell poble únic de l’Alta Gar­rotxa. Alguna vegada m’havia dema­nat l’opinió sobre alguna peça que li ofe­rien. Tenia el seu petit museu, que guar­dava amb tota la il·lusió. Entre altres objec­tes posseïa el lli­bre de la Ger­man­dat Unión Bage­tense, que havia fun­dat el rec­tor Sebastià Roure i Plans el 1903 i havíem que­dat que me’l dei­xa­ria repas­sar a consciència algun dia per saber-ne els noms dels socis i diri­gents, entre els quals es comp­ta­ven, evi­dent­ment, el meu sogre Martí i el seu avi, el cone­gut vio­li­nista sense solfa més famós de la comarca, en Peret Sala, cone­gut per en Blanc de Beget. El record del seu avant­pas­sat també va ser pre­sent a la missa fune­ral quan, al final, es va escol­tar un violí que inter­pre­tava, entre altres peces, una de les sar­da­nes anti­gues (refe­ri­des a les topa­des de car­lins i libe­rals) que en Peret tocava d’oïda. També la cele­bració eucarística comptà amb els emo­tius par­la­ments dels sacer­dots, fami­li­ars i amics. Va que­dar clar que en Xavi era una per­sona de bé, com­pro­mesa, que no tenia un no per a ningú, que gau­dia res­tau­rant monu­ments –últi­ma­ment havia aju­dat a con­so­li­dar el pont del Bula­cell– i que par­ti­ci­pava en la majo­ria d’enti­tats cul­tu­rals, benèfiques i soci­als de la con­trada. Un per­so­natge, en resum, el nom del qual res­tarà ines­bor­ra­ble per molt de temps.