Argúcia genocida

És malèvola, l’actuació de tot partit polític que no denuncia la imposició del 25% de docència obligatòria en castellà a Canet de Mar. S’ha de tenir en compte que per l’edat de la canalla aquesta educació no és obligatòria. És a dir, qui envia el seu fill al nivell P5 és perquè lliurement vol fer-ho, fet que agreuja la mala intenció del cas.

Genocidi cultural consisteix en l’eliminació o substitució de la cultura d’un grup humà sense necessitat d’eliminar físicament les persones que practiquen aquesta cultura. És un procés d’agressió en el qual s’imposa una nova cultura, s’eliminen o inutilitzen els lligams socials que permeten les manifestacions culturals que el grup té inicialment, de forma que la llengua originària o la literatura són extintes o absorbides dins d’una nova cultura. En aquest cas la violència no ha aparegut; ara són els tribunals aliens al propi país els qui fan els dictàmens d’obligat compliment, cosa que provoca que la població en general no percebi aquesta violació cultural. No així, de forma valenta, els pares de Canet víctimes de la imposició. En haver d’acceptar la resolució dels tribunals s’arriba a l’extrem d’haver de celebrar el compliment de la violació cultural amb el qui l’ha imposat. És allò de celebrar la violació amb el violador.

La persecució contra la llengua catalana és secular, de forma explícita des de 1714, sigui amb lleis, reglaments, normes, protocols, documents notarials, resolucions judicials o més explícitament prohibint-la, ras i curt. Ha estat i és una constant de tots els règims espanyols obviar la llengua dels territoris que no parlen la llengua castellana. Mai de forma oficial el poder s’ha dirigit als catalanoparlants en la seva llengua malgrat ser súbdits abans i ara ciutadans. Com a molt i de forma esporàdica i encara de finals del segle XX. Cap fet transcendent a l’Estat espanyol ha estat transmès en llengua catalana. Serveixi d’exemple recent l’afirmació del ja exministre d’Universitats Manuel Castells de demanar parlar en castellà per ser ministre d’Espanya, una mostra del nivell de mediocritat conceptual a què pot arribar una persona d’indiscutible prestigi cultural. Cosa que sí que pot fer en anglès, per altra banda. De pena, vaja. En cada època històrica han imposat la llengua castellana per damunt de la resta, sense cap mena de contemplació. De vegades amb extrema violència i repressió. Des de la intimidació de l’Església o de la resta d’ens que educaven i formaven. Escola, universitats, acadèmies, instituts de tota mena, etc.

L’episodi llastimós i trist de Canet de Mar és una baula més de l’intent d’imposar el castellà per damunt de qualsevol altra consideració. Però el més greu és no sentir el rebuig general a tal atrocitat de certs partits polítics, organitzacions culturals, ateneus, universitats, sectors de l’Església, mitjans de comunicació, món empresarial i a tothom que vol viure amb convivència i civilitat a Catalunya. Em pregunto si hom no recorda quina ha estat la història del segle XX. Hom va deixar créixer el totalitarisme de la dreta feixista o de la dita esquerra estalinista sense fer-hi front comú de combat des de les idees, la democràcia i la llibertat. El resultat és conegut, un dels segles més sagnats de la història de la humanitat.

Aquest temor no és excessiu, sinó preventiu. I més en veure la barbaritat extrema que sura a Madrid i l’Espanya oficial, la de la democràcia de ruleta –la justícia depèn de la sort del jutge que et toca–, en sentir els brams i la impunitat de l’extrema dreta en insultar, amenaçar, calumniar i alhora tenir carta blanca als mitjans de comunicació per fer apologia dels seus arguments amb brutals expressions que recorden el franquisme més hostil. És aquí que cal plantar cara i deixar clara la lluita aferrissada i tossuda del poble català per defensar la seva llengua i cultura. Volen apropiar-se de la nostra riquesa i recursos, alhora beneficiar-se del nostre treball i esforç. Per això cal despersonalitzar-nos, en llengua primer, després seria la cultura, i així tots els trets que ens identifiquen com a nació pròpia. Tindrien la plena impunitat d’endur-se cada any 16.000 milions d’euros.

L’odi tantes i tantes vegades manifestat al català a través de la història és estructural, cal denunciar-lo. L’objectiu nostre és fer-los lliures de tanta animositat, fet que passa per esborrar per sempre la ideologia excloent en què han estat ensenyats i educats. L’Espanya oficial nostàlgica d’un passat inexistent ha de penedir-se del menyspreu cultural adoctrinat a molts espanyols i reconèixer que ha estat i és precisament ella pensament i obra d’un inveterat intent de genocidi cultural. Cal fer desaparèixer la rància idea espanyola que si mana l’esquerra el català és una anomalia, si ho fa la dreta el català cal asfixiar-lo amb garrot vil.