Emergència constant

Vivim ins­tal·lats en l’emergència cons­tant. La salut men­tal és una emergència naci­o­nal, es deia ahir al Par­la­ment, i men­tre un Pacte Naci­o­nal per la Salut Men­tal la situa en el cen­tre de l’acti­vi­tat política, demà tin­drem la injecció de La Marató de TV3 i Cata­lu­nya Ràdio. És una altra dimensió, la divul­ga­tiva, la de la par­ti­ci­pació i que amb l’entre­te­ni­ment ens farà obrir els ulls davant de l’ampli espec­tre de malal­ties que entren dins d’aquesta eti­queta, que la Covid ha accen­tuat i de quina manera. Aquesta de la pandèmia és una altra de les emergències que ens cre­men a les mans ara mateix. Amb l’òmicron des­bo­cat, els dinars i sopars de Nadal de feina van caient de l’agenda com a mos­ques. L’apel·lació a la res­pon­sa­bi­li­tat, en espera de la ter­cera dosis de la vacuna, i el risc de pas­sar les fes­tes con­fi­nats acon­se­llen prudència i al final aca­ba­rem allar­gant l’espe­rit nada­lenc a moments de cor­bes més pla­nes, i de con­trol pandèmic.

L’emergència de la llen­gua sem­bla clara i pro­clama enmig dels insults que volen arra­co­nar el català de manera sis­temàtica, amb llu­fes de nazisme, apart­heid o ter­ro­risme. Un joc de des­propòsits que busca vots i uls­te­rit­zar la llen­gua jugant amb una matèria tan sen­si­ble com és l’edu­cació de la cana­lla. L’escola i el car­rer, la for­mació, el conei­xe­ment i el seu ús social.

La riquesa lingüística de l’Estat sem­bla empo­brir els espe­rits d’aquells que no han fet més que man­te­nir una situ­ació de diglòssia. També aquí es parla d’un Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua, com el de la indústria en un moment de canvi pro­duc­tiu, que veu com aquesta set­mana ha tan­cat la planta de Nis­san després de 40 anys d’acti­vi­tat. Emergència climàtica, i aquí veiem que els pac­tes aca­ben sent espec­ta­dors d’una deriva que s’agreuja, que sem­bla que no hi hagi manera d’atu­rar. L’emergència política, que no resol ni repres­si­ons, ni que­re­lles. Anem sumant emergències: pobresa, mas­clisme, homofòbia. Mirar de sobre­viure en l’emergència cons­tant ha aca­bat sent la norma.