‘Una princesa a Berlín’

Una prin­cesa a Berlín, admi­ra­ble novel·la d’Art­hur Solms­sen escrita el 1980 que retrata l’Ale­ma­nya d’entre­guer­res sor­gida de la pau de Ver­sa­lles, la con­vulsa vida quo­ti­di­ana dels anys vint del segle pas­sat cas­ti­gada per la hiperin­flació: si el juny de 1914 un pa rodó valia 0,13 marcs, el juny de 1922 ja pujava a 3,25; el maig de 1923, a 1.200, i l’octu­bre del mateix any, a 670 mili­ons. En aque­lla capi­tal econòmica­ment ensor­rada com­par­tien espai –peri­llo­sa­ment– una mino­ria de ban­quers i aristòcra­tes enri­quint-se amb dòlars des dels seus luxo­sos des­pat­xos i man­si­ons amb les mas­ses famo­len­ques dels subur­bis i amb la classe mit­jana d’estal­vis esva­nits caient al pou de la des­es­pe­ració i del res­sen­ti­ment, men­tre la República de Wei­mar esde­ve­nia incapaç d’embri­dar la ines­ta­bi­li­tat política i social i el sen­ti­ment d’humi­li­ació col·lec­tiva que aca­ba­rien por­tant Hit­ler al poder. Per què en par­lem cent anys després? Perquè, mal que ens pesi, hi veiem con­sis­tents simi­li­tuds. Subs­tituïm –per exem­ple– el pa rodó per l’aug­ment inces­sant de la tarifa de la llum, que és també un bé essen­cial. Ja se’ns adver­teix que el des­con­trol dels mer­cats va per llarg i que el 2022 serà tot ell un enèsim històric encara més car i insos­te­ni­ble per a la but­xaca de la majo­ria. Obser­vem la inep­ti­tud rei­te­rada dels diri­gents de la UE per con­sen­suar mesu­res polítiques davant la crisi energètica men­tre les com­pa­nyies tallen el bacallà i cons­ta­tem l’ascens sos­tin­gut de l’extrema dreta, hidra de mil caps –xenòfoba, mas­clista, patri­o­tera– ofe­rint solu­ci­ons finals adap­ta­des al XXI.