La teranyina

Mal­grat la ràbia que em fa haver de reconèixer-ho, algú ha de vigi­lar. Davant de casa hi ha uns con­te­ni­dors per dei­xar la brossa de manera selec­tiva. Dia sí i dia també tro­bem a fora dei­xa­lles que, per desídia (no se m’acut altra raó), els nos­tres veïns no es pre­o­cu­pen de veure com ple­gar-les per tal que càpiguen per la boca del dipòsit, o que sen­zi­lla­ment dei­xen allà perquè els és més còmode no recor­dar que les cadi­res de platja no són plàstic, ni cartró, ni vidre. Quan s’hagi de col·locar una càmera de vigilància davant cada lloc de reco­llida de brossa pot­ser es quei­xa­ran que es posa en joc la seva lli­ber­tat, quan és la nos­tra la que fan malbé amb la seva manca de res­pon­sa­bi­li­tat.

Les even­tu­als irre­gu­la­ri­tats fis­cals, labo­rals o sanitàries neces­si­ten també con­trols, sem­pre per culpa dels matei­xos, i caient després la sanció de manera injusta sobre el que un dia ha dis­tret 4 euros de l’erari públic o ha ultra­pas­sat cinc minuts el temps d’apar­ca­ment a la zona blava o verda. És així com resulta que calen ins­pec­tors que com­pro­vin que les lleis es com­plei­xen. Pot­ser una llei ens és més pro­pera o antipàtica que una altra, però al final el que compta és el con­trol, cai­gui sobre mi o sobre un altre.

No exis­teix la pos­si­bi­li­tat d’esca­par, excepte si volem viure aïllats de tot i de tots en un con­text no elec­tri­fi­cat, no loca­lit­za­ble, on la vida con­tinuï essent analògica; i això no és gens fàcil. No exis­teix la pos­si­bi­li­tat d’esca­par, perquè per sobre d’aquesta línia de guar­di­ans de l’essència del sis­tema hi ha a la seva vegada un altre que vigila els vigi­lants, i que a més, pel fet d’afec­tar sec­tors diver­sos, a la seva vegada reque­reix una coor­di­nació horit­zon­tal entre vigi­lants. I així fins a l’infi­nit. La burocràcia ja fa segles ja va fer col·lap­sar el sis­tema de l’Imperi romà en l’època del Domi­nat. La neces­si­tat de con­tro­lar totes les acti­vi­tats regla­des necessàries per a la sub­sistència de la casa de l’empe­ra­dor i de les magis­tra­tu­res que se’n deri­va­ven va fer neces­sari no sola­ment un exèrcit de fun­ci­o­na­ris dins i fora de les fron­te­res de la ciu­tat de Roma, també les ano­me­na­des cons­ti­tu­ti­o­nes, nor­mes que ales­ho­res no tenien exac­ta­ment el mateix sig­ni­fi­cat que avui, però que per­me­ten albi­rar que és allà on es donà sen­tit a aquesta norma suprema, adreçada a fixar les supre­mes regles del joc que totes les ins­ti­tu­ci­ons i òrgans depen­dents de la màxima auto­ri­tat havien de com­plir. El sen­tit d’aque­lles cons­ti­tu­ci­ons era orde­nar i d’aquesta manera pro­por­ci­o­nar segu­re­tat jurídica. En aquell moment no calia que s’hi des­pren­gues­sin prin­ci­pis i valors que ara ens sem­blen irre­nun­ci­a­bles, com la justícia, la lli­ber­tat o la igual­tat. Però la fina­li­tat era la mateixa: poder pre­veure de quin mal hem de morir.

De tant en tant aque­lla part de la política que encara no toca poder, i que pot­ser no en tocarà mai, parla del deep state, d’aquesta estruc­tura gegan­tina, hiper­tro­fi­ada, que mai deixa de créixer, i que mal­grat els incon­ve­ni­ents que suposa en matèria d’eficiència, de pro­duc­ti­vi­tat, i de vega­des de justícia, som cons­ci­ents que no pot dei­xar d’exis­tir quan les comu­ni­tats aple­guen mili­ons de per­so­nes. Mal­grat la crítica que implica el terme, el canvi dels titu­lars de la repre­sen­tació popu­lar mai toca aquesta estruc­tura. Pot can­viar-se Trump per Biden, o Rajoy per Sánchez, fins i tot vàrem pas­sar a Cata­lu­nya de l’hege­mo­nia con­ver­gent al tri­par­tit i d’aquí a la situ­ació actual, indes­crip­ti­ble gui­ri­gall..., i què? És que real­ment ha can­viat quel­com pro­fund en la vida de la gent, en les seves expec­ta­ti­ves i satis­facció de les seves neces­si­tats? No gaire.

Els ame­ri­cans, cons­ci­ents del que l’Estat afecta la lli­ber­tat, i essent la major part d’ells ori­gi­na­ris de països on ho havien rebut tot menys pri­vi­le­gis d’aques­tes estruc­tu­res, són pro­clius a evi­tar-ne la pro­li­fe­ració. Però tam­poc poden. També tenen jut­ges, ins­pec­tors, poli­cies, coor­di­na­dors, inter­ven­tors, i altres figu­res que obte­nen les seves com­petències d’un entre­llat com­plex, difícil d’enten­dre per al ciu­tadà comú, i joia dels advo­cats que fan de la seva inter­pre­tació l’eix fona­men­tal de la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal. Una tera­nyina ine­lu­di­ble. Sols ens salva, ni que sigui aquests dies, l’espe­rit del Nadal. Que així sigui.