El dia de la il·lusió

Sàpiga, ama­ble lec­tor, que, si avui és un dels afor­tu­nats en la Lotería Naci­o­nal, l’estadística ens diu que aquests nous rics al cap de pocs anys tor­na­ran a estar com abans del premi. Els cops de sort tenen un com­po­nent que de vega­des és ter­ri­ble, l’eufòria de veure’s amb molts diners fa créixer l’auto­es­tima i pot por­tar a pren­dre deci­si­ons de risc. A més, sovint els agra­ci­ats nota­ran que se’ls apropa gent per ofe­rir-los grans nego­cis o grans inver­si­ons per, ràpida­ment, poder ser grans empre­sa­ris. I malau­ra­da­ment les coses no són així de fàcils, són molt més difícils.

D’aquesta male­dicció del diner fàcil no només n’és víctima gent par­ti­cu­lar, també ho obser­vem en països on han tin­gut la sort de tro­bar grans recur­sos natu­rals, la qual cosa ha estat la seva dis­sort. Con­ti­nuen en la pobresa i, sovint, al bell mig de guer­res que només s’expli­quen per con­tro­lar la riquesa dels seus recur­sos natu­rals, la qual cosa fa que creixi encara més la pobresa, i de vega­des l’exili.

Aquest feno­men també el podem veure a les empre­ses quan han tin­gut una gran oferta de crèdit a tipus d’interès molt baix i no han sabut ges­ti­o­nar-ho bé. Tots tenim molt clar que la crisi de les sub­pri­mes va ser pro­vo­cada per l’exu­berància de diners i de crèdit barat que els feia pen­sar que mai s’aca­ba­ria la festa. I és clar que quan s’acaba, i acaba de cop, t’ado­nes que tot allò que lluïa tant i de què estàvem tan cofois s’ha trans­for­mat en deso­lació i penúria.

Així doncs, és tre­men­da­ment fàcil que a una part, no gens menys­te­ni­ble, dels afor­tu­nats d’avui, als quals veiem tan eufòrics bevent cava davant d’on van com­prar els números pre­mi­ats, d’aquí a dos o tres anys la festa se’ls acabi i ja només els sigui un record. Un mal record!

I què hau­ria de fer un afor­tu­nat pru­dent? Aquesta seria la pri­mera pre­gunta que s’hau­rien de fer els agra­ci­ats, fins i tot abans de sor­tir al car­rer i mos­trar-se públi­ca­ment, ja que si ho poden evi­tar seria millor. I el pri­mer que hau­rien de fer és man­te­nir la calma i actuar amb seny i sense pres­ses. I, sobre­tot, no fer pas­ses irre­ver­si­bles o de difícil reversió.

Com que els pre­mis impor­tants tar­den uns dies a poder-se cobrar, el pri­mer que s’ha de fer és dipo­si­tar els números en una enti­tat de crèdit en custòdia i, sem­pre que es pugui, no accep­tar bes­tre­tes a compte, perquè és una manera indi­recta d’acce­le­rar un procés que reque­reix més calma. S’ha de pen­sar en les reper­cus­si­ons fis­cals d’alguns dels actes que fem, perquè és molt impor­tant. Ima­gi­nem-nos que uns pares volen fer-ne partícips els seus fills; no és el mateix fis­cal­ment que ells siguin copartícips del número pre­miat que, una vegada cobrat, els donem la part que cre­iem opor­tuna. En el pri­mer cas només paga­ran l’impost que cor­res­pon­gui al premi i, en el segon, paga­ran l’impost del premi i els recep­tors hau­ran de tri­bu­tar per una donació. La diferència és impor­tant i jus­ti­fica un asses­so­ra­ment fis­cal.

I una vegada cobrat el premi és quan s’haurà de deci­dir què se’n vol fer, i aquí és on es poden come­tre els errors més impor­tants, que són els que por­ten al que dèiem ara, perquè aquests diners poden ser molt efímers per a segon qui­nes per­so­nes.

Una reco­ma­nació de prin­cipi, que no deixa de ser una visió per­so­nal, seria: pri­mer de tot, pagar crèdits i hipo­te­ques, si és que en tenen algun. Amb el futur que ens espera, per a la gran majo­ria de les famílies tenir els comp­tes sane­jats és i serà un des­cans. Si tenen una edat jove i no tenen habi­tatge, mal­grat aquesta tendència que hi ha d’anar a llo­guer, jo reco­ma­na­ria que se’n com­pres­sin un. No vull ima­gi­nar-me com de pit­jor hau­ria estat aquesta crisi si mol­tes famílies de classe tre­ba­lla­dora no tin­gues­sin un habi­tatge en pro­pi­e­tat, que es van com­prar els anys setanta i vui­tanta amb molt d’esforç. I l’exce­dent que els pugui sobrar és podria ges­ti­o­nar entre l’estalvi i l’oci, tenint pre­sent que sem­pre és bo tenir un racó a la faixa perquè la vida sem­pre té sor­pre­ses i és molt asse­nyat estar pre­pa­rat.

I sàpiga, ama­ble lec­tor, que si avui vostè no és un dels afor­tu­nats, for­marà part de la gran majo­ria dels que no hem estat bene­fi­ciat per la deessa for­tuna, però la vida ens ofe­reix mol­tes altres coses impor­tants i pot­ser més dura­do­res.

Sigui quin sigui el seu destí, molta sort i molta salut.