Reflexions nadalenques
Ara, ja grans, alguns afrontem el Nadal com un espai per a la memòria dels que ja no hi són
Nadal és sinònim de retrobament familiar, tot i que hi ha qui decideix viatjar en aquestes dates, potser per estalviar-se’l. Però la majoria de la gent viu intensament la diada d’avui. Alguns, per tradició familiar, han fet festa grossa aquesta nit passada, la seva Nochebuena. A casa, de petits, el 24 era el dia de fer cagar el tió i Nadal era Nadal. Havíem fet el pessebre, un gran pessebre en una masia de les hortes de Santa Eugènia, i també teníem arbre de Nadal, un ginebró que havíem anat a buscar a bosc, quan es podia fer, n’hi havia i no trencaves cap llei. Es feia cagar el tió sense preguntar-se gaire res com fan alguns ara, i sense fixar-se si era un tronc amagat per una manta o senzillament una caixa qualsevol. El tió cagava alguna cosa pràctica i alguns dolços, cigarretes de xocolata incloses, que llavors no estaven mal vistes. Era una celebració íntima, familiar, sense grans sopars. Era el començament d’uns dies sense escola, que s’allargarien fins després dels Reis, que marcarien el final d’una etapa feliç per als petits. Vistos ara, eren uns Reis magres, que sempre portaven coses pràctiques, tot i que un any arribava una bicicleta que et servia pel voltar amb llibertat per les hortes de Santa Eugènia i per arribar fins a Salt pels camins que portaven al Ter i que ara s’han convertit en carril bici. Els grans de la casa, hortolans, feien poca festa, però Nadal era Nadal i ho continua sent. Un espai d’alegria que va tornar amb l’arribada dels fills i que ara, ja grans, alguns afrontem com un espai per a la memòria. Per recordar com era aquella època magra, austera, de gent que passava penúries però que treballava perquè els més petits tinguéssim una vida millor. Una vida millor era estudiar per trobar feina per a tota la vida i, si podia ser, a La Caixa. Fins i tot en això hem canviat. Ja no hi ha feines per a tota la vida i el jovent no pensa precisament en cap entitat bancària, que abans era sinònim de portar americana i corbata i tenir un bon sou garantit. Ara, ja grans, queda la il·lusió dels petits i el record dels que ja no hi són. Hi ha gent que les passa magres i també avui, o especialment avui, hi hem de pensar. I no puc estalviar-me de dir que, sense tants mitjans materials, potser vam ser més feliços perquè teníem una vida al davant. Ara ens queden els records i els desitjos que, malgrat tot, tinguem bones festes i un any molt millor que el que deixarem aviat. Bon Nadal!