Tot un clam per la llengua

El balanç del català que la història recordarà d’aquest 2021 tindrà una doble cara. Quina prevaldrà? D’entrada, el que em sembla més rellevant d’aquest intens any és justament haver situat la qüestió de la llengua al centre del debat polític i del sistema d’alarmes de la nació catalana, de Salses a Guardamar. No s’ha de polititzar la llengua, afirmen ments càndides. Però si, com hem vist durant l’any, no hi ha hagut partit, institució, poders de l’Estat, dirigents polítics, mitjans de comunicació, etc. que no hagin fet de la llengua objecte principal de la lluita política. Ja era hora. ¿Ens hauria d’estranyar quan el règim vigent des del 78 sanciona amb l’escandalós article 3 de la Constitució la politització extrema de les llengües del Regne d’Espanya?

Certament, en una primera aproximació al balanç de la salut del català cal destacar el seguit d’alarmes que han ressonat per tot el territori. Contra el cofoisme imperant durant anys a les administracions, una sèrie d’informes han alertat amb dades sobre la regressió de l’ús social del català. Per exemple, el del Departament d’Educació del Principat sobre la davallada del català als instituts de secundària. O l’estudi sociològic sobre els usos a quart d’ESO. A finals d’any, la Plataforma per la Llengua publicava el seu informe anual sobre la llengua als Països Catalans, amb prou arguments per qualificar el moment de “situació d’emergència lingüística”. Segons aquest informe, només un 32,4% de la població dels Països Catalans –equivalent a 4,5 milions de persones, mig milió menys que els 2005– parla habitualment el català.

A la presa de consciència de la dinàmica regressiva del català en els seus territoris històrics, s’hi afegiren durant l’any proves de les causes de la regressió, evidentment polítiques. Quatre exemples: l’aprovació dels pressupostos de l’Estat depenia dels acords amb ERC sobre quotes lingüístiques; el Suprem ratificava la sentència del TSJC sobre el 25% del castellà a l’escola; el president del PP, Pablo Casado, proferia barbaritats: que si a les Balears es parlen quatre llengües, que cal aplicar un 155 a l’educació o que els nens castellanoparlants no poden fer pipí... I quarta prova: el PSC votava al Parlament junt amb el PP, Vox i Cs pel 25%.

Ara bé, hi ha una altra mirada possible sobre aquesta mar de conflictivitat per la llengua. La bel·ligerància oberta de l’Estat contra el català aconseguia el que feia temps que no passava: situar al centre de l’agenda política –de l’Estat i de Catalunya– la persecució estructural del català i la substitució progressiva en els seus territoris històrics. Ho podria corroborar la llista enorme d’articles, editorials i intervencions en els mitjans entorn del tema.

Hi ha dos ‘momEntums’ de singular interès per valorar la dimensió política del conflicte. Un ha estat la vindicació de l’audiovisual en català. Mai com aquests mesos s’havia produït una mobilització tan unànime i rotunda sobre la centralitat de l’audiovisual per al futur del català i, òbviament, de la indústria catalana del sector, ja que la nova llei marcarà les produccions i les audiències dels pròxims 20 anys. I el segon momentum, encara més important: el cop judicial contra la immersió del català a l’escola. Els jutges que ordenaven el 25% de castellà no devien calibrar l’efecte bumerang de la seva intromissió: la mobilització de mestres, pares i societat civil no l’aturen dues sentències arbitràries. Ben al contrari: la quantitat de manifestos –des de Som Escola fins a la Cambra de Comerç, passant per les famílies del Turó del Drac de Canet– i manifestacions, com la de Barcelona del 18 de desembre, auguren un activisme renovat per defensar l’escola en català.

Gràcies a la gent, la llengua continua ben viva. En canvi, el que també ha posat de manifest ara l’alta conflictivitat sobre el català ha estat l’escassa capacitat de reacció i de protecció del govern de la Generalitat i, en general, dels partits independentistes. Per exemple, l’anunciat Pacte Nacional per la Llengua no està previst, segons el president Aragonès, fins a “principis d’any”. Tard, molt tard. Bé, esperarem. Com cantaven dissabte amb Lluís Llach els 16.000 assistents al Palau Sant Jordi, “és l’espera dels que no ens aturarem” fins que no calgui dir “no és això”.