Trasbalsar consciències

Quan es va presentar l’edició d’enguany de Temporada Alta, el director del festival, Salvador Sunyer, va dir que la cultura té un efecte addictiu: “Com més en veus [de teatre], més en vols veure.” Aquesta és, probablement, l’essència d’un esdeveniment que ja ha fet trenta anys i que en tot aquest temps ha aconseguit, sobretot, la creació d’un públic, l’emergència del que Sunyer qualificava com una “ciutadania crítica”. Temporada Alta, de fet, és un miracle que va néixer com una molt humil aportació a la vida cultural gironina i que ha esdevingut una absoluta referència de les arts escèniques en l’àmbit europeu. Aviat està dit. Amb una estructura peculiar –a mig camí de l’aportació pública, de la xarxa de mecenes, de la fidelitat del públic–, ha aconseguit tot allò que pot pretendre el teatre, tot allò que, de fet, és la seva raó de ser. Trasbalsar consciències. Les xifres d’aquest any certifiquen (de nou, i en una situació difícil) l’èxit de l’empresa, però no són capaces de calibrar-ne la magnitud, perquè aquest trasbalsament que deia (el que infon el teatre) no té paràmetres que l’avalin més enllà de l’assumpció per part de l’espectador (una cerimònia íntima, intransferible) d’un canvi de la mirada amb què observa el món que l’envolta. Hi ha hagut reflexions molt serioses (colpidores, inquietants) sobre l’ascens del feixisme i el mal que pot fer niu en tots nosaltres, sobre la violència institucional i sobre el rebuig social, sobre la condició de llop que els homes exerceixen sobre els altres homes. També hi ha hagut homenatges i reivindicacions, espectacles de dansa magnífics, esclatants, aportacions contemporànies compromeses i d’una fonda espiritualitat, i dos muntatges (produïts pel mateix festival) que, al meu parer, han estat els millors d’aquesta temporada: L’oncle Vània i El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Hem tornat a gaudir d’una Temporada Alta memorable on hem vist com, un altre cop, les consciències s’esquerdaven, trontollaven, en la cerimònia teatral.