En Valtònyc i el borbònic

El destí, sem­pre juga­ner, ha vol­gut que el raper i l’emèrit pas­ses­sin les fes­tes lluny de casa, el pri­mer fugint de la repressió, el segon fugint de la justícia. I com que ja se sap que la justícia pot arri­bar a ser poètica i tot, a un el tió li ha por­tat l’ensu­crada nega­tiva a l’extra­dició i a l’altre, el carbó d’una pròrroga de la fis­ca­lia per fur­gar en les seves dolen­te­ries. En Valtònyc i el borbònic ja són el rodolí que retrata la judi­ca­tura espa­nyola, capaç de per­se­guir la dis­sidència democràtica amb delic­tes tro­nats i alhora rebla­nir l’embran­zida per tal de no des­tor­bar el repòs aràbic del monarca. Afor­tu­na­da­ment el Tri­bu­nal d’Apel·lació de Gant ha ves­sat una altra gerra de seny damunt el magis­trat Lla­rena i ha posat els Bor­bons davant el mirall esquer­dat del seu ana­cro­nisme: men­tre aquí es manté vigent l’anti­de­mocràtic delicte d’injúries a la corona, a d’altres democràcies veri­ta­ble­ment homo­lo­ga­bles com la belga, el dero­guen perquè s’ado­nen que con­travé la lli­ber­tat d’expressió. Una vegada més, ha resul­tat alliçona­dor veure la sòbria posada en escena de la reso­lució belga: dos minuts de vista, sense la fara­ma­lla supèrflua espa­nyola, ni cap poli­cia cus­to­di­ant entra­des judi­ci­als i fent salu­ta­ci­ons mili­tars. El rap tindrà més estro­fes, és clar, la pri­mera ja l’ha escrita el fis­cal belga, pre­sen­tant un recurs con­tra la nega­tiva a l’extra­dició amb poques pos­si­bi­li­tats de pros­pe­rar. L’arren­cada del nou any haurà d’escla­rir també què pas­sarà amb la qua­ran­tena impo­sada a Joan Car­les, no se sap ben bé si per pro­te­gir-lo a ell de les com­pli­ca­ci­ons judi­ci­als o per pro­te­gir futu­res ami­gues entra­nya­bles dels seus exces­sos car­nals. I esca­tir el supo­sat cobra­ment de comis­si­ons per por­tar l’AVE a la Meca i el també supo­sat mer­ca­deig amb tar­ge­tes opa­ques. Els matei­xos que els dar­rers anys han insul­tat Valtònyc de manera bar­ro­era per delic­tes ine­xis­tents són els que ara recla­men amb insistència la pre­sumpció d’innocència per a l’emèrit. En rea­li­tat el que fan és donar per des­comp­tada la pre­sumpció d’estu­pi­desa de la soci­e­tat que ha permès tot això.