2022, esquinçar i cosir

Fa mil anys, el 1022, es va con­sa­grar el Mones­tir de Sant Pere de Rodes, que per ara no es con­ver­tirà en un hotel de luxe si Patri­moni i els ciu­ta­dans el visi­ten i el cui­den. Podria ser un bon desig per al 2022: con­ser­var-lo. Perquè el desig no ha de ser sem­pre mul­ti­pli­ca­dor, pot ser també con­ser­va­dor. Ja tenim prou hotels fantàstics per l’Alt Empordà que podem visi­tar i pro­moure. Fa també mil anys els càtars van ser cre­mats. Avui els càtars no hi són, però la pena de mort per­sis­teix. Mil anys després, podríem espe­rar que la pena de mort s’abolís. Aquí el desig és reduc­ci­o­nista. Les dades ens diuen que encara hi ha 9 països res­pon­sa­bles del 82% de les actu­als exe­cu­ci­ons capi­tals: l’Iraq, el Pakis­tan, Nigèria, els Estats Units, Ban­gla­desh, Malàisia, Viet­nam, Kenya i Sri Lanka.

Els amics budis­tes tre­ba­llen per apa­gar el desig. Cre­uen que el desig és l’espurna de la insa­tis­facció per­ma­nent que ens acom­pa­nya, als humans. Crec en la força del desig, tot i ser cons­ci­ent de la càrrega intrínseca d’insa­tis­facció que com­porta. És un motor potent per des­en­ca­llar situ­a­ci­ons de blo­queig. No soc par­tidària de desit­jar pau i feli­ci­tat a dojo, perquè la pau és un procés que reclama sacri­fici i, més que desit­jar-la, cal con­rear-la. Et desitjo que conreïs la pau, més que et desitjo pau. La pau té un com­po­nent per­so­nal ine­lu­di­ble.

Els con­flic­tes nei­xen d’incom­pren­si­ons que pouen en nosal­tres: a vega­des en allò més íntim; d’altres, en la pura super­fi­ci­a­li­tat. La resiliència ja forma part del nos­tre voca­bu­lari diari, a més de parau­les que són pròpies de la guerra: vèncer, resis­tir, superar. Els anys pesen i ens empe­nyen, però també tenen un mate­rial volàtil. Els anys volen i ens fan volar, ens per­me­ten jugar-hi com si fos­sin de plas­ti­lina i fang. Des­co­nei­xem el nos­tre 2022. Hi haurà penes i ale­gries. Morts i nai­xe­ments. Serà, com diu un dels millors lli­bres de la Bíblia, el Cohèlet o Ecle­si­astès, un any on tin­drem temps de tirar pedres i un temps d’aple­gar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de par­lar. I en algun moment ho viu­rem en dese­qui­li­bri, desit­jant que s’acabi l’asi­me­tria exis­ten­cial. I es tor­narà a equi­li­brar, perquè som molt grans, únics, però tan petits, en aquest uni­vers que té les seves ter­ri­bles però mera­ve­llo­ses regles.