La fi del món des del Vaticà

Són 6,8 quilòmetres els que separen l’hospital Gemelli de Roma de la residència Santa Marta al Vaticà, la casa del papa. L’alegria intrínseca del jubileu està entelada. Els pelegrins segueixen trepitjant la plaça de Sant Pere i entrant a la basílica vaticana, però el seu principal habitant terrenal no hi és. Roma sap estar sense el papa: és habitual que el pontífex estigui a l’altra punta del món, però amatent i present. Hospitalitzat, el papa Francesc signa documents i truca a la parròquia de Gaza on parlava cada tarda. Petits actes controlats. No és cap secret a Roma que s’ha entrat en un final d’etapa, i la calma absoluta és palpable. En paral·lel, la maquinària dels xurros cardenalicis va a tota vela, i ja tindrem temps de parlar-ne. Dins d’aquesta quotidianitat excepcional vaticana, 300 persones s’han assegut a l’Augustinianum, una universitat a tocar de la plaça Sant Pere, per debatre sobre la fi del món. Científics, metges, filòsofs i experts d’arreu i religions (i ateus), inclosos premis Nobel, han reflexionat sobre la salvació del planeta.

Jan Zalasiewicz, de la Universitat de Leicester, i Julia Adeney Thomas, de la Universitat de Notre-Dame, parlen de l’antropocè, un terme “indispensable” per entendre que som en una era planetària en què la nostra espècie “és propensa a la discòrdia, a la incomprensió volguda i a la crueltat, però encara queda un bri d’esperança per deixar de banda les nostres disputes”. Posant-se poètics, van dir que “si aquest bri d’esperança és només un raig de lluna efímer jugant sobre les onades o un camí il·luminat depèn de nosaltres. Hem de reconèixer els límits de qualsevol branca del coneixement i perspectiva individual, i unir-nos col·lectivament per afrontar els perills amb gràcia, generositat i coratge”. Aquesta idea de la col·lectivitat, de la unió, de superar l’individualisme, d’unir disciplines, religions, posicions enfrontades i d’introduir més temps i pensament per a tot plegat va ser el fil conductor de la trobada. Per aquelles sorts que tenim els periodistes, em va ser brindada l’oportunitat de moderar el debat sobre la fi del món amb dos premis Nobel, un ex primer ministre, un cardenal i un psiquiatre. Paul Romer, premi Nobel d’Economia el 2018, i Katlin Karikó, premi Nobel de Medicina el 2023, van ser honestos i simples: treball en equip, ser pacients amb les persones, fugir de l’arrogància i no ser venjatius. Karikó, bioquímica hongaresa, ha aconseguit descobriments relacionats amb modificacions que han dut a desenvolupar la vacuna contra la covid-19. Romer, del Boston College, es va endur el Nobel d’Economia per haver integrat innovacions tecnològiques a anàlisis macroeconòmiques de llarg abast. Cap d’ells creu que la seva disciplina salvarà el món. Ni la ciència. Tots allarguen la mirada i demanen sortir d’un mateix per copsar i remar junts.

El cardenal Carlos Castillo Mattasoglio, l’arquebisbe de Lima a qui el papa Francesc ha volgut fer cardenal del Perú, apel·la a la finesa i a la subtilesa. Reclama més calma i escoltar el poble. Un cardenal de les perifèries demanant, des de Roma, “més atenció als descartats”. Giuliano Amato, intel·ligent i hàbil polític, que ha estat primer ministre d’Itàlia dues vegades, és partidari d’introduir elements contraris a situacions que no van bé: “Cal interrompre”, crear curtcircuits que bloquegin. I posar el focus en les persones que treballen pel bé comú, que són tantes. La política no és un cau de desaprensius, va venir a dir, sinó un lloc on gent amb valors encara vol millorar el món.

Pel psiquiatre alemany Manfred Lütz, “en un món ple d’autòcrates, els trets narcisistes són cada cop més freqüents entre els líders mundials”. Les xarxes socials fomenten un culte a l’ego que pot tenir conseqüències desastroses quan aquestes persones arriben al poder. “L’alta vulnerabilitat d’aquests egòlatres, la típica enveja i l’impuls de venjança poden conduir a guerres i fins i tot a una catàstrofe apocalíptica”. En un moment en què el president Trump ha dictaminat retirar-se de l’Organització Mundial de la Salut, el doctor Hans Henri P. Kluge, director de l’OMS per Europa, defensa que la col·laboració és imprescindible: “El multilateralisme no és una opció, és una necessitat; cap país o institució o líder pot resoldre problemes sol.” Kluge va posar sobre la taula que salut i pau són inseparables, i “la medicina més urgent que necessitem avui és la pau”. Res a afegir-hi.