Opinió

opinió

Samarretes a un euro

La moda ràpida d’usar i llençar amaga terribles efectes ambientals i socials

El dia de Reis tanca el cicle nada­lenc, aquest any mar­cat un altre cop per la pandèmia i amb la vari­ant òmicron cam­pant lliu­re­ment entre fami­li­ars, amics i cone­guts. Tots estem angoi­xats, esgo­tats de con­viure amb el virus, i amb la neces­si­tat de des­con­nec­tar d’aquesta rea­li­tat tan incerta que ens envolta. I ja sabem que, per desgràcia, en una soci­e­tat mode­lada pel con­su­misme, molts mal­de­caps s’inten­ten obli­dar tirant de tar­geta de crèdit. Demà, encara amb els tor­rons entre­ban­cats a l’esòfag i les esto­va­lles taca­des per ren­tar, començarà la boge­ria de les rebai­xes. Les cam­pa­nyes a favor del comerç local no poden com­pe­tir amb una lla­mi­na­dura men­tal d’aquest cali­bre i tor­na­rem a veure allaus de com­pra­dors fent cua a les boti­gues de les franquícies de moda –tant li fa que siguin Pri­mark, H&M, Bershka, Zara, Lef­ties...– inten­tant arre­ple­gar l’última ganga que con­si­de­ren indis­pen­sa­ble. Des de l’any 2000 la pro­ducció de roba s’ha dupli­cat arreu del món, però de mit­jana s’ha escurçat un terç el temps que aquesta roba es fa ser­vir. És la fast fas­hion, la moda ràpida d’usar i llençar, que amaga ter­ri­bles con­seqüències ambi­en­tals i soci­als. Ens diran que està feta amb mate­ri­als reci­clats i ens dona­ran una bossa de paper en lloc de plàstic per empor­tar-nos-la. Però és el que és: mate­rial d’escassa qua­li­tat i explo­tació labo­ral i de recur­sos, tot ben embol­ca­llat en un per­cen­tatge de rebaixa prou atrac­tiu perquè ens sem­bli haver fet la millor com­pra de l’any. El capi­ta­lisme més sal­vatge i les seves con­seqüències, que el cre­a­dor Rus­sell T. Davies va retra­tar tan bé a la sèrie Years and Years. L’àvia de la família anglesa pro­ta­go­nista ho diu en aquest monòleg: “Veiem una samar­reta que costa una lliura i la com­prem. No ens agrada ni la neces­si­tem, però pen­sem que ens ser­virà com a samar­reta inte­rior. El vene­dor s’emporta cinc mise­ra­bles penics per la samar­reta i, en algun lloc, un petit cam­pe­rol en rebrà 0,01 penics. I ens sem­bla bé a tots, i com­prem aquest sis­tema de per vida. Jo ja vaig veure com tot començava a anar mala­ment als super­mer­cats. Quan van subs­ti­tuir les cai­xe­res per cai­xes d’auto­ser­vei. Lla­vors no vau fer res. Vau escriure car­tes de queixa? No, us va sem­blar mala­ment però vau dei­xar que passés. Aque­lles dones han des­a­pa­re­gut i nosal­tres ho vam per­me­tre.” Per cert, la sèrie la podeu veure gratuïtament a la web de RTVE fins al març.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.