L’oasi europeu que no serà

Irradiar democràcia, desenvolupament i estabilitat al seu veïnatge és una prioritat per a la Unió Europea. No només per la responsabilitat que competeix als països que colonitzaren i explotaren la riba sud de la Mediterrània, i pel deure de solidaritat envers les víctimes de l’imperialisme soviètic, sinó per un obvi interès propi.

Comencem per la desgraciada Ucraïna. Sovint passem per alt que aquest país constitueix el centre geogràfic d’Europa. La seva importància per a la seguretat del nostre continent és, igualment, central. Conté l’Est i l’Oest: des d’antics territoris austrohongaresos fins al bressol de la cultura russa i primer estat eslau oriental, el Rus de Kíev medieval. És poc conegut que Ucraïna patí la proporció més alta de víctimes durant la Segona Guerra Mundial: uns vuit milions d’ucraïnesos hi van perdre la vida, i més de cinc milions eren civils. Abans, entre 1932 i 1933, al voltant de cinc milions de persones van ser assassinades per Stalin, en l’Holodomor o la Gran Fam, en un dels països amb la terra més fèrtil del món. Avui, Ucraïna encara pateix l’expansionisme rus, amb Crimea annexionada, el Donbass ocupat, i el dictador Putin fent-li xantatge amb l’amenaça d’una invasió imminent. L’advertència de la UE d’infligir sancions addicionals a Rússia no serà prou dissuasió.

Bielorússia, sota òrbita russa, fa servir criminalment els refugiats com una arma de desestabilització contra la UE. Lukaixenko també és un dictador en hores baixes a la cerca de noves legitimitats. Atiar enemics exteriors és un clàssic que funciona, almenys durant un temps. Un altre “home fort” molt afeblit, Erdogan, fuig cap endavant amb polítiques econòmiques populistes irracionals i insostenibles a Turquia, mentre provoca Grècia militarment i continua esclafant la minoria kurda i l’oposició democràtica.

Egipte, el país més sec de la Terra, pateix oficialment escassetat d’aigua. Més de 100 milions d’habitants es concentren a la riba d’un Nil sobreexplotat. Occident dona suport a aquesta dictadura, una més, per por a l’amenaça islamista. A Tunísia, fins l’estiu passat l’única democràcia del Magrib, el president Saied ha estès la suspensió del parlament fins al desembre del 2022. Líbia és un territori sense llei, on milers de refugiats subsaharians i asiàtics que intenten arribar a Europa fugint de la misèria, cops d’estat i l’islamisme són víctimes de tràfic de persones i esfereïdores violacions de drets humans. Una intervenció militar liderada per l’OTAN derrocà el règim del coronel Gaddafi el 2011, però deixà el país en l’anarquia.

Els conflictes interminables entre Algèria i el Marroc, i entre Armènia i l’Azerbaidjan, s’han aguditzat darrerament.

Per si tot això fos poc, l’estat membre Lituània és víctima del bullying de la Xina a causa de Taiwan, i a Bòsnia i Hercegovina, l’estat veí més precari, la República Sèrbia s’ha retirat d’institucions federals clau, tot incomplint l’acord de pau de Dayton que posà fi a la més cruenta de les guerres iugoslaves el 1995.

Tantes crisis a les nostres portes suposen un repte de seguretat majúscul per a unes institucions comunitàries ja prou carregades amb problemes interns, sense consensos estratègics internacionals ni capacitat militar pròpia. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, admet que la força estabilitzadora del “soft power” (poder suau) europeu al seu veïnat és ara insuficient, i ha anunciat noves iniciatives com Global Gateway, per a mobilitzar inversions en infraestructures arreu del planeta, condicionades a estàndards d’estat de dret i drets humans i laborals; l’estratègia indopacífica per mantenir una presència naval a l’Àsia com a reacció a l’amenaça militar xinesa; i la brúixola estratègica, que vol proveir els ciutadans europeus de més seguretat i defensa, amb una capacitat de resposta ràpida de la UE amb fins a 5.000 soldats.

La Unió Europea s’ha desenvolupat en la seva història en bona part gràcies a les crisis. Quan li han calgut solucions, les ha trobades. Ara bé, uns líders de la UE que s’escandalitzen –amb raó– per les llargues condemnes als presos polítics bielorussos, però continuen callant sobre Catalunya, no aconseguiran projectar al món valors de drets humans, ni d’estat de dret, ni de res.