No es miren ni es toquen

Als demòcrates espanyols els hauria de preocupar que Josep Miquel Arenas, Valtònyc, no pugui trepitjar territori espanyol i es pugui passejar lliurement per tot Europa, com ho poden fer els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel, malgrat els esforços titànics de Llarena per impedir-ho. És una anomalia que hauria d’amoïnar als demòcrates espanyols, especialment als progressistes, i no cal dir que als més progressistes de la història, perquè la recent decisió del Tribunal d’Apel·lació de Gant és una mostra més que els estàndards democràtics de l’Estat no passen pel sedàs de la justícia europea. I una altra prova que les altes instàncies de la judicatura espanyola estan instal·lades en l’autarquia més recalcitrant. Bé, amb socis tan exemplars com Polònia i Romania. Se’ls en fot, de tot i de tothom. Amb la fiscalia al capdavant. Tant se val el que hagi dit el Tribunal de Gant, ara, impedint l’extradició de Valtònyc, com el que va resoldre el de Schleswig-Holstein fa gairebé quatre anys, evitant la de Puigdemont. Se’ls en fot, dels tribunals alemanys, dels belgues, dels italians, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i se’ls en fotrà, del que resolgui el Tribunal Europeu de Drets Humans. No queda prou clar què vol dir Suprem? Justícia europea? Dret comunitari? Què és això? Què els expliquen a ells del Tractat de Lisboa? Li professen el mateix respecte que ja van mostrar pel Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU o per Amnistia Internacional, que fa un crit d’alerta perquè no es restringeixi indegudament la llibertat d’expressió. A Bèlgica, el cas Valtònyc ha fet que s’invalidi el delicte d’injúries al rei belga. Aquí, ja ho va dir Pedro Sánchez, les prioritats, les preocupacions, són unes altres. La taula de diàleg pot esperar; el rei i la unitat d’Espanya no es miren ni es toquen.