El president Pere Aragonès recordarà avui a Madrid que dos dels principals objectius de la legislatura seran l’amnistia dels presos polítics i per a les més de tres mil persones que pateixen la repressió del sistema judicial estatal i la recerca de l’autodeterminació, sobretot a través de la taula de diàleg i negociació entre els dos governs. Un recordatori al qual Pedro Sánchez farà el sord, almenys, fins que passin les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó de mitjan febrer, on l’electorat conservador domina històricament, i no toleraria cap concessió per a Catalunya. Les modalitats de desoir han estat tan diverses com diferent ha estat el to en què els presidents catalans han reclamat a Madrid més atenció, competències i possibilitat d’autogovern per a Catalunya, independentment del marc –incomparable sens dubte– en què s’hagin dut a terme.

Tarradellas va esgarrapar competències refent la Generalitat. Pujol va bastir l’actual autogovern limitat. Maragall no se’n va sortir amb el federalisme tot i l’Estatut i Montilla ja va avisar del “desapego”, que Mas va concretar en la necessitat d’un estat propi. Puigdemont i Torra ja van topar amb l’immobilisme i la repressió per intentar pactar un referèndum.

De manera que l’Escolta, Espanya del poeta Maragall no sembla que mai s’hagi ni produït. Més aviat acaba depenent del Recompta Espanya, és a dir, l’inquilí de La Moncloa fa números dels diputats catalans que necessita per a la seva governabilitat, i va responent amb traspassos com ara el de Rodalies del 2003 i l’actual acord sobre les plataformes audiovisuals. Perquè no hi ha pas cap esperit crític a l’Estat contra els excessos del deep state, i assisteixen impassibles o aplaudeixen les inaudites acusacions del Tribunal de Comptes o els processos judicials de Llarena, el Suprem o el Tribunal Superior, qüestionats per la justícia europea. La vella aspiració catalana d’intentar reformar o redissenyar l’Estat, ja no cal ni posar-la sobre la taula, ni la del Club Siglo XXI, ni d’enlloc.