Una elegia per Cal Rei

Aviat deixarà de ser notícia que desaparegui un establiment centenari, un altre des que les grans superfícies i la proliferació de franquícies van accelerar la crisi del comerç tradicional, però de moment encara ho és, o hauria de ser-ho, com el tancament imminent, anunciat a tot estirar per al juny, de Cal Rei de Girona. Ha de fer un mal terrible al cor abandonar un negoci que ha arribat a la quarta generació i que, des del primer dia, s’ha definit per la capacitat d’adaptació a les innovacions del seu ram i a la modernitat estètica de cada època. Potser fora de la Llibreria Geli, que ja és més que centenària, no trobaríem cap altra botiga a Girona que encara conservi el mateix paper d’embolicar, aquella quadrícula en blanc i negre que sintetitzava l’ordre i l’elegància de la roba de casa ben plegada a l’armari, un disseny gràfic d’Antoni Varés per a la família Batallé del 1964 que, per anys que passin, segueix defensant l’avantguardisme de la simplicitat. Si ets de Girona, no pots passar pel carrer Nou sense aturar-te davant l’aparador de Cal Rei. Va ser aquí on vam veure per primera vegada aquells tamborets plegables de pics antilliscants que ara hi ha a totes les cases, sovint en les seves versions banalitzades, i que serveixen tant per abastar un pot de melmelada amagat als dalts del rebost com per reposar-hi els peus sota l’escriptori. Cal Rei ha estat durant molts anys el meu proveïdor de prestatges pensats específicament per a gent negada per al bricolatge. El meu preferit, que la botiga feia servir per exposar-hi els seus propis productes, eren uns mòduls de poliestirè de color taronja, increïblement resistents, que es muntaven encaixant les peces, com un mecano però sense ni un cargol, que provenien, si no recordo malament, d’un fabricant israelià. Quan van deixar de tenir-ne en estoc, em vaig tornar addicta al Brickbox, un altre sistema modular ideal per a ineptes que aspiren a una certa classe a base de caixes de fusta que s’encavallen i ajusten les unes amb les altres amb uns tascons que només exigeixen un martellet per fixar-los. Cada nit, en fi, me’n vaig a dormir amb un llum de tauleta seu damunt el llibre que llegeixo, on projecta una corona de pensament, com una oració, abans que tota la casa quedi a les fosques. Ara hi estarem una mica tots, com si s’hagués acabat de sobte el somni petit de moblar una llar que no fos com les altres.