Mirant amunt

La pel·lícula de moda ens obliga a preguntar-nos per què és tan atractiva tant per al gran públic com per a la crítica especialitzada. Sens dubte juga amb cartes inapel·lables, com ho és un equip interpretatiu d’altura: fins on pot continuar creixent DiCaprio?, una Meryl Streep en etern estat de gràcia, Cate Blanchett recordant una altra vegada que és una mica més que la imatge del dissenyador intel·ligent, la consolidació de Hill com a actor de la comèdia esperpèntica i aquests emergents Lawrence i Chalamet dels quals no tenim més remei que acceptar que sí, que saben, poden i volen omplir la pantalla amb màgia. L’elenc enalteix la posada en escena d’Adam McKay, que amb més fluïdesa que a La gran aposta, manega la seva barreja, a to amb els temps, que supera la de Tarantino d’humor tenyit de violència, perquè aquí les rialles (o somriures) el que acompanyen, per tal que entri amb vaselina, és una mordent crítica del sistema social i polític. Aconsegueix la nostra complicitat quan descriu una societat que riu i es distreu en ser advertida de la seva extinció imminent, que no, no es produirà per un meteorit, ni tampoc per un virus, sinó per la nostra suïcida aposta per l’estupidesa i la inconsistència, transsumpte dels pecats capitals que ens governen.

En justa correspondència amb aquesta estultícia, cada crítica (cinematogràfica o no) ha aprofitat la pel·lícula per carregar contra els seus particulars dimonis. Aproximacions simplistes ja s’han afanyat a identificar Trump amb la presidenta que encarna Streep, però McKay els ha deixat en evidència quan recorda els tics d’Obama, Bush, Reagan o Clinton que també es poden apreciar en el personatge. De la mateixa manera, tampoc no s’observa la gran diferència entre mitjans de comunicació “seriosos” i la resta que els primers pretendrien, ja que tots ells es descriuen atrapats en l’esclavitud de les audiències, capejant l’ansietat amb més o menys dissimulació i sent capaços d’abduir amb la seva dinàmica els experts més assenyats, com li acaba succeint al professor que encarna DiCaprio. De la mateixa manera s’esbudella un sistema burocràtic tan necessari com entorpidor posant al descobert, altre cop, que qualsevol institució creada i exercida per humans pateix del mateix dèficit de virtut i responsabilitat des de l’origen dels temps, amb la diferència que avui és més fàcil que totes les vergonyes quedin a l’aire, o s’inventin, gràcies a les (maleïdes) xarxes socials.

Dels dos missatges de fons, el de la capacitat del “sistema” per generar notícies que distreguin l’atenció generada sobre altres que resulti poc convenient airejar ja havia estat desenvolupat destrament en una pel·lícula de Barry Levinson de finals del segle passat, aquí titulada La cortina de fum, i on per tapar l’escàndol d’un altre president americà, un director de cinema i els serveis més secrets de la Casa Blanca s’inventen una guerra amb Albània que s’acaba complicant gairebé tant com la vida de Cameron Díaz a Very bad things. No cal que la notícia tapadora sigui mentida, però resulta especialment hilarant la capacitat del director de cinema que interpreta Al Pacino per –al servei d’una idea maquiavèl·lica de l’assessor presidencial a qui dona vida Robert de Niro– anar generant els diversos avatars d’una història impossible la falsedat de la qual s’ha d’amagar a l’opinió pública fins i tot al preu de la vida del seu autor.

El segon dels missatges que la pel·lícula de McKay ens trasllada des de la pantalla és tan inapel·lable com l’anterior: el poder polític és poc poder, perquè actua com un titella al servei del poder econòmic que el manté i condiciona campanya rere campanya electoral, sobretot als països on la major part del finançament de l’activitat política prové de mans privades, unes mans cada vegada més tecnològiques, monopolitzadores de tal quantitat de dades sobre cadascun de nosaltres que poden dir a la presidenta que morirà i enviar ben segmentada a cada votant la informació que vol consumir. El seu final grotesc en boca d’un animal gegantí, resultat d’una evolució de milers d’anys, és la gran paradoxa i el nostre consol, perquè en el fons revela la gran veritat que podem triar, però que som mortals i fal·libles criatures, germanes a aquesta condició, i tan divines per filiació com per poder mirar a dalt.