El mal ja està fet

Encara que el mal ja està fet, no hi havia cap alternativa que no fos provar de fer marxa enrere en la trama de privilegis al Parlament de Catalunya a benefici de com a mínim vint-i-un funcionaris de la cambra que s’havien acollit al règim anomenat de llicència per edat, que els permetia continuar cobrant de l’erari públic durant cinc anys sense treballar pel fet de tenir-ne més de 60 i de fer-ne 15 que hi treballen. L’any passat ja se n’hi havien acollit una dotzena més. A bodes em convides! Dir-ne llicència per edat és un eufemisme prou ben trobat per no dir la cosa pel seu nom: un privilegi indecent. Un eufemisme tan ben trobat, que ha perviscut des del 2008 ençà, catorze anys, sense que se n’hagi fet cabal. Amagat sota les estores senyorials de la màxima institució del país. El mal ja està fet, primer, perquè s’ha dilapidat diner públic a cabassats, a raó d’1,7 milions d’euros cada any i el que vindrà per allò dels drets adquirits. El mal ja està fet perquè és carnassa per a la ultradreta; vitamina per als negacionistes de la política institucional i argument per als enemics dels funcionaris. I, per descomptat, és munició de gran calibre per als enemics del procés i de la futura república catalana; un obús a la línia de flotació de la credibilitat del Parlament, i dispensin el llenguatge bèl·lic. Aquí n’hi ha per a tothom. Cap grup parlamentari en surt ben parat. Ni els que ho van aprovar, ni els que han permès que s’hagi mantingut. Les excuses que es llancen des dels faristols dels partits fan vergonya, o n’haurien de fer als que els ha tocat sortir. Ningú no en sabia res, ningú ho controlava, ningú hi era i tothom mira cap a un altre costat, però tothom ho va abonar. Excuses de mal pagador que, malament si són certes i, encara pitjor, si no ho són. Retrets i acusacions a dojo, però cap explicació. Ni una. Perquè no n’hi ha. El mal ja està fet i no queda acotat al Parlament, que ha seria prou greu.