EDITORIAL
Melilla, Ceuta i Catalunya
La frontera entre el Marroc i la ciutat autònoma de Melilla ha estat escenari en els últims dies d'alguns episodis de tensió. Uns líders marroquins, en aparença queixosos pel tracte a la frontera, van instar un bloqueig de mercaderies i van penjar alguns cartells vexatoris per a les dones policia. Aquesta protesta limitada forma part d'una estratègia de més llarg abast: pressionar el govern espanyol en la qüestió del Sàhara. El Marroc vol que Espanya abandoni l'ambigüitat i li faci costat clarament en la resolució del conflicte territorial. Però el govern socialista sap que aquesta presa de partit tindria conseqüències electorals directes. El Marroc ha exhibit múscul a Melilla, però l'autèntica pressió que pot exercir, ara com fa anys, és l'ús de la immigració subsahariana. N'hi hauria prou que la gendarmeria mirés cap a una altra banda perquè la immigració irregular es convertís de nou en un gran maldecap.
El Partit Popular no ha perdut l'oportunitat d'airejar el seu espanyolisme més ranci perquè, al seu entendre, el govern espanyol no ha estat prou dur. Segurament evoca amb nostàlgia l'hilarant episodi de l'illot de Perejil, que no va anar a més gràcies a la intervenció dels Estats Units, que no vol que un aliat clau en la contenció de l'islamisme s'embranqui en un conflicte amb un altre aliat. El PP ho sap, però simula no saber-ho i fa una exhibició per a consum intern i per tapar que no té cap proposta seriosa per solucionar la crisi econòmica.
Hi ha una segona derivada en el conflicte: el Marroc reivindica la sobirania de Ceuta i Melilla. En aquest punt hi ha una solució molt fàcil, que és la mateixa que va aplicar el Regne Unit amb Gibraltar al 1967: preguntar a la població, en referèndum, què vol ser, si espanyola o marroquina. Però el govern espanyol no pot adoptar aquesta via perquè seria admetre el dret a l'autodeterminació, i darrere de Ceuta i Melilla vindrien Catalunya i Euskadi. Espanya s'enfronta a la seva història. La solució està escrita, agradi o no.