Casualitats de la vida
En el món de la política fa molt de temps que la posada en escena està més valorada que el contingut o el missatge. Tot és com la part oculta de l’iceberg. El que no surt no existeix aparentment, sobretot en política. En una societat altament polaritzada i extensament informada, la realitat ens passa parcialment desapercebuda si no fos per les casualitats. Per casualitat hem conegut les causes de la tragèdia dels inflables i que posen en relleu la despreocupació de les administracions en l’autorització i comprovació de les instal·lacions de jocs per a nens. Per casualitat hem après més en una setmana que en tota una vida sobre les macrogranges i, per casualitat, hem sabut que des del 2008 ex alts càrrecs, uixers i telefonistes del Parlament estan cobrant sous poc justificats després de complir determinades condicions privilegiades. Per casualitat i perquè ens emmirallem amb l’Estat, hem conegut que també a Catalunya tenim òrgans de control caducats. I mentre ens n’assabentem per casualitat de totes aquestes disfuncions i males praxis, els polítics s’enganxen a qui pitjor millor. És pitjor exagerar i desviar l’atenció en temes de curta volada per així esgarrapar uns miserables vots. I distrets amb aquestes picabaralles dialèctiques amaguem les vergonyes sota la catifa mentre ens mirem el melic ben feliços. Però com que estem en el país de la picaresca, i a Catalunya també, les disfuncions resten en l’anonimat simplement perquè no s’han descobert. Qui vol una macrogranja al costat de casa? Qui prefereix el pollastre de granja a un de pagès criat lliurement? Qui prefereix un pernil de porc d’engreix a un de pota negra? En els jocs inflables, quants compleixen tota la normativa? Està força comprovat que quan es produeix una desgràcia, en la majoria dels casos, els incompliments i la manca de control hi són al darrere. Si el que coneixem és la punta de l’iceberg, quant queda amagat al nostre coneixement? S’insisteix en el fals relat que la culpa recau en un govern comunista que es fa fort gràcies al suport d’independentistes i filoetarres. I qui acusa és aquell que alhora és acusat i condemnat per corrupte. Preocupa la naturalitat amb què s’entomen aquests fets i la manera de tractar-los. Les paraules d’esmena que sentim haurien de ser prou consistents i humils per acceptar també les conseqüències dels errors presumptament comesos.
