Tribuna
Les dones als camps nazis
Avui, 27 de gener, és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, perquè en aquesta data les tropes soviètiques van alliberar el camp de concentració i extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau. Autèntiques atrocitats (deportacions il·legals, tortures constants, assassinats en massa...) van convertir l’Holocaust dut a terme pel govern nazi en un dels genocidis més terribles de la història de la humanitat. Perquè aquesta data no tan sols vol homenatjar totes les persones que van morir als camps de concentració nazis, sinó també preservar la memòria històrica, essencial per no repetir l’horror que va suposar aquest episodi per a la història de la humanitat.
Posar nom, vetllar per la memòria de totes aquestes persones que van viure aquest autèntic infern, és una de les millors garanties per crear resiliència col·lectiva i allunyar-nos de les ideologies de l’odi. Avui que es commemora el 77è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració i extermini de l’Alemanya nazi, deixeu-me que em centri en la realitat de les dones que van viure aquest extermini. I és que, com deia Neus Català, “les deportades són les oblidades dels oblidats”. Perquè les dones, com ella mateixa afegia, patien una doble discriminació. Eren i segueixen sent les grans silenciades, i quasi no hem escotat les seves veus.
De fet, els jueus eren el principal objectiu de persecució i mort però les dones, jueves o no, eren sotmeses també a una persecució única i brutal. Tot i que en molts camps hi havia àrees designades a dones, Ravensbrück va ser el camp de concentració més gran creat tan sols per a dones i que curiosament ha quedat als marges de la història. En aquest camp de treball i finalment d’extermini, hi havia dones jueves (però no la majoria), presoneres polítiques, dones gitanes, dones amb problemes de salut mental, prostitutes... o qualsevol dona que era considerada inútil pels nazis.
I és que a l’Alemanya nazi el sistema patriarcal estava també governant. De fet, els crims que allà es practicaven eren específics per a dones, perquè tenien un clar biaix de gènere. Exploracions ginecològiques vexatòries i doloroses, la nuesa utilitzada per humiliar-les, la violència sexual present de forma constant (fins i tot algunes dones relaten com en el moment de ser alliberades pels soviètics van ser violades pels mateixos militars), la prostitució forçada, les esterilitzacions... i altres experiments humans salvatges com injectar-los gèrmens de sífilis a la medul·la espinal. Dones embarassades que es trobaven mortes amb les panxes obertes o sotmeses a avortaments forçats. Nadons acabats de néixer que eren assassinats llençant-los en l’aire, o deixant-los morir de gana deliberadament...
Les dones amb mainada petita eren sovint les primeres a ser seleccionades per gasejar-les als camps d’extermini. Sotmetre-les doblement era l’objectiu clau perquè eren dones, aquells éssers inferiors que s’havien atrevit a oposar-se als homes. Les dones que havien lluitat a la Resistència havien de ser doblegades perquè una dona que desafiava el seu poder havia de ser doblement alliçonada, com a dissident i com a dona. No podien suportar que les dones els desafiessin.
Per això és tan important recordar aquestes dones com a lluitadores, amb molt coratge i supervivents. Els relats d’aquestes dones estan carregats d’emocionalitat i sororitat. De fet, algunes relaten com aquest agermanament emocional entre elles els va salvar la vida. A tall d’exemple, explicaven que per sobreviure van decidir agrupar-se en grups de cinc. Així formaven “les famílies”, per sentir-se acompanyades, per poder sentir l’escalf d’algú que t’estima, que et cuida, que està pendent de tu. Alhora tenien l’experiència de formar part d’un grup primari, on una abraçada en un moment de màxima desesperança suposava un bàlsam per a les seves ànimes. Una carícia, un “estar allà” els donava la vida, una vida emocional que tenien molt clar que era indispensable per poder sostenir tota la resta.
És essencial recordar aquestes dones i les seves lluites perquè són fonts d’inspiració per a les dones, però també per a tota la societat. Perquè nosaltres som qui som gràcies a elles. Perquè la seva història és en definitiva la nostra història. I perquè reivindicar el seu llegat suposa defensar la llibertat, els drets humans i la justícia.