Constitucionalitzar

Pro­cla­mada la Segona República el 1931 i pro­mul­gada la Cons­ti­tución Española, la seva divul­gació formà part de l'ense­nya­ment nor­ma­tiu a les esco­les. Va ser la meva ini­ci­ació política. De l'ins­tau­rat Tri­bu­nal de Garan­tias Cons­ti­tu­ci­o­na­les, ni se'n par­lava. El 1939 Franco ho derogà, establí les Leyes Fun­da­men­ta­les del Reino i no es coronà rei de mira­cle. El 1978, es res­tablí la Cons­ti­tució i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Sena­dor, vaig jurar la Cons­ti­tució el 1989. Les vice­pre­sidències d'Eco­no­mia i de Pres­su­pos­tos de l'Estat van ser un màster poli­ti­co­e­conòmic reei­xit. La Cons­ti­tució fent de calaix de mals endreços i el TC, de tertúlia de deso­cu­pats sem­bla­ven ino­fen­sius. Però les seves man­can­ces i falta de con­creció moti­va­rien la inter­pre­tació dis­cri­mi­natòria ves­tida de patri­o­tisme que ara patim.

La des­trossa de l'Esta­tut, dis­fres­sada d'arbi­tratge i juris­prudència, ha estat una bufe­tada punyent. Els capítols que fre­na­ven les inva­si­ons de l'Estat en les com­petències de la Gene­ra­li­tat han estat dego­llats. “El TC ha expul­sat l'Esta­tut del bloc de cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat rebai­xant-lo a una sim­ple des­cripció sense valor jurídic”, deia a El Punt el 14 d'agost Odei A.-Etxe­arte, de la redacció de Bar­ce­lona. “La sentència anul·la part de dos arti­cles, n'inter­preta sis i l'atac al blin­datge de les com­petències en fereix 21 més”, afe­gia.

Rei­vin­di­quem sen­ti­men­tal­ment llen­gua i nació, quan ens han tallat la super­vivència política i com­promès la física. La potes­tat de la Gene­ra­li­tat resta min­vada en edu­cació, uni­ver­si­tats, emergències, orde­nació del ter­ri­tori, urba­nisme, infra­es­truc­tu­res, indústria, obres hidràuli­ques, con­sul­tes popu­lars, immi­gració, trans­ports, comu­ni­ca­ci­ons i mol­tes més fins emple­nar un foli. Resta sols tre­ba­llar, recap­tar impos­tos per ser soli­da­ris molt més enllà del límit i callar. El man­tell cons­ti­tu­ci­o­nal que ens havia de soplu­jar a tots s'ha estri­pat! D'alguna manera s'ha com­plert el vati­cini de Manuel Azaña, que el 1934 va dir: “Una per­sona de mi cono­ci­mi­ento ase­gura que es una ley de la his­to­ria de España la nece­si­dad de bom­bar­dear Bar­ce­lona cada cin­cu­enta años”. El bom­bar­deig ha tin­gut lloc!

Ara sóc menys cons­ti­tu­ci­o­na­lista. Trans­formo la meva experiència en asses­so­ria més o menys folklòrica per a noves lle­ves. On paren aque­lles il·lusi­ons, expec­tants en temps de dic­ta­dura, col­pi­des en democràcia i defe­nes­tra­des inex­pli­ca­ble­ment, dei­xant l'il·lús polític des­guar­nit i en la inòpia? Dece­bu­des, res­ten en un armari d'andròmines a les gol­fes. La vida política con­ti­nua inal­te­ra­ble, tal com ha de ser. El sub­jecte no compta: sols l'objec­tiu. Els joves can­di­dats polítics –per vacu­nar–, il·lusi­o­nats, pas­sen l'estiu dor­mint poc, fent plans, tar­ges i assa­jant par­la­ments. En canvi els reg­nants, amb l'ai al cor i el cul estret per la temuda tru­cada, dor­men al govern, l'escó, l'alcal­dia, la dele­gació o la pre­benda, defen­sant la par­cel·la amb un ou a cada mà. En el fons, és maca la política!