Parlem menys i escoltem més!

Vull acla­rir per enda­vant que no conec ni he par­lat mai amb Pau Juvillà. No hem coin­ci­dit en cap acte i no sé res més d’ell que allò que se n’ha publi­cat. El debat que ha sus­ci­tat al Par­la­ment la decisió de la Junta Elec­to­ral Cen­tral sobre el seu escó és un capítol més de la dis­cussió interna que l’inde­pen­den­tisme arros­sega des del 30 de gener del 2018, o una mica abans i tot. Però no és aquest el tema. El tema és que pre­su­mim de tenir un dels par­la­ments més antics d’Europa, de ser exem­plar­ment soli­da­ris i de tenir un sis­tema ple de garan­ties i res­pecte pels drets del ciu­tadà.

Ens omplim la boca de l’apli­cació de la llei de pro­tecció de dades i d’asse­gu­rar que les dades pri­va­des són pri­va­des. Però alhora no fem res més que pres­si­o­nar perquè la infor­mació pri­vada sigui reve­lada negre sobre blanc.

No vam con­ve­nir soci­al­ment que les dades sobre la salut de cada indi­vidu eren pri­va­des i indi­vi­du­als? No vam que­dar que ningú no té l’obli­gació de fer pública la infor­mació sobre la seva salut? Doncs, a què ve tanta pressió per saber per què Juvillà no va al Par­la­ment si els seus com­panys ja han dit de totes les mane­res pos­si­bles que té un pro­blema de salut? Cal que ho hagi d’expli­car ell via Twit­ter? Hauríem de par­lar menys, i escol­tar més. Força, Pau!