La sanitat, a l’UCI

si féssim una ana­lo­gia en llen­guatge mèdic, podríem dir que la situ­ació labo­ral dels pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris és d’ingrés a l’UCI. Des del minut u que estem par­lant de l’alta com­ple­xi­tat per fer front a la pandèmia, agreu­jada per la manca d’inversió en infra­es­truc­tu­res i recur­sos de salut des de fa una pila d’anys. Veníem d’una gran man­cança i la covid ens ha aga­fat amb el peu can­viat. El que costa d’enten­dre és que en aquests dar­rers mesos poc s’hagi solu­ci­o­nat. Els hos­pi­tals con­ti­nuen ten­si­o­nats. Els CAP, sobre­pas­sats. I la frus­tració i la indig­nació comen­cen a aflo­rar. Diven­dres pas­sat, pro­fes­si­o­nals, paci­ents i veïns pro­tes­ta­ven davant el CAP de Sarrià de Ter perquè no es cobrei­xen totes les pla­ces de metge i és impos­si­ble aten­dre tot allò rela­ci­o­nat amb la covid, i no diguem ja la resta de pato­lo­gies i malal­ties cròniques. Ahir, el comitè d’empresa de la Fun­dació Hos­pi­tal Palamós i de Palamós Gent Gran expres­sava en aquest diari la pro­blemàtica que genera la falta de per­so­nal i els con­trac­tes dis­con­ti­nus, que els abo­quen a guàrdies ina­ca­ba­bles i a una satu­ració dels ser­veis. També s’han rei­vin­di­cat en altres oca­si­ons els pro­fes­si­o­nals del Santa Cate­rina i del Tru­eta. I el males­tar ja és difícil de com­pen­sar amb vocació, res­pon­sa­bi­li­tat i pro­fes­si­o­na­li­tat. Tres qua­li­tats, tot s’ha de dir, que mai s’han dei­xat de banda en una situ­ació tan extrema. Però són per­so­nes, no màqui­nes.

Des de l’admi­nis­tració es fa tot el pos­si­ble. S’ha cri­dat a files met­ges que ja s’havien jubi­lat i estu­di­ants en pràcti­ques han hagut de fer un pas enda­vant. Però és evi­dent que no n’hi ha prou. La fuga d’infer­me­res a l’estran­ger perquè les con­di­ci­ons són infi­ni­ta­ment millors n’és un clar exem­ple. Per rete­nir el talent cal abo­car recur­sos. I la situ­ació no con­vida a fer-ho de mica en mica. És ara. Perquè l’expli­cació que pas­sada aquesta onada tot anirà a millor, sin­ce­ra­ment, l’hem sen­tida ja sis vega­des en els dar­rers dos anys. Cada onada sem­bla que hagi de ser la dar­rera. Però el tem­po­ral no s’acaba mai. I optar per un sis­tema sani­tari ben dotat en infra­es­truc­tu­res, recur­sos i pro­fes­si­o­nals queda per sem­pre, amb onada o sense onada, amb covid o sense covid. És una inversió en benes­tar i en ser­vei públic. Recor­den quan ens posàvem les mans al cap per les llar­gues llis­tes d’espera? Ara ho hem dei­xat en un segon pla. Però un dia o altre tor­narà al pri­mer.