De l’‘Arrels cristianes’ al seminari de Toledo

L’Església catòlica pateix com mai la secularització, la pèrdua de fidels i d’influència en la societat. En alguns casos per falta d’adaptació als nous temps i en d’altres per la seva mateixa tossuderia a allunyar-se de la realitat que l’envolta, com ha passat a Catalunya en els últims anys. Excepte en l’alerta sobre la precarietat social, la reacció de l’Església catalana en la lluita contra els abusos a menors i en la immatriculació de béns ha estat corporativista i insuficient en molts casos. Hi ha influït, sens dubte, la cada cop més gran presència de bisbes formats fora de Catalunya a les seus episcopals de l’anomenada Conferència Episcopal Tarraconense o a l’arquebisbat de Barcelona. No és tant pel fet que hagin nascut al País Valencià o a la Franja, o que els prelats catalans aspirin a poc més que al càrrec d’auxiliars a l’arquebisbat barceloní, per exemple, sinó que la formació a seminaris com ara Toledo o València denota el seu caràcter conservador i dogmàtic.

Lluny queden els anys en què els bisbes lideraven la relació i comunió entre la societat catalana i el catolicisme. Fruit d’aquella comunió va sorgir el document ‘Arrels cristianes de Catalunya’, en què els prelats destacaven els trets identificatius propis del país al llarg de la seva història i es comprometien a continuar servint la societat catalana. L’any 2010, els bisbes catalans en van actualitzar el contingut i el compromís, però a mesura que els prelats canvien, se’n van allunyant. Avui pren possessió un nou prelat, però queda també lluny l’efervescència que va dur a l’Església bisbes com Deig, Torrella, Camprodon... que van posar sobre la taula la necessitat de debatre el futur organitzatiu intern en el concili català dels anys noranta. Aquell exercici de debat intern en llibertat va ser retallat per la Conferència Episcopal Espanyola, que a poc a poc ha anat apostant pel perfil discret i obedient dels bisbes, en una operació iniciada pel cardenal Carles i ara represa pel cardenal Omella.