Tacticismes i necessitats

L’espec­ta­cle vis­cut al Congrés dels Dipu­tats en l’apro­vació de la reforma labo­ral és difícil de superar, però demos­tra clara­ment la des­go­ver­nança i el descrèdit més abso­lut de la política enfo­cada a l’elec­to­ra­lisme i la cita periòdica de cada qua­tre anys. Acu­dits des­a­for­tu­nats a banda per l’“errada” del dipu­tat popu­lar a l’hora de votar-hi en con­tra, recor­dem que la ultra­ac­ti­vi­tat dels con­ve­nis labo­rals (que no decai­guin men­tre no es reno­vin) és pot­ser la peça gua­nyada en tota aquesta guerra, jun­ta­ment amb la defensa de la con­trac­tació inde­fi­nida, però cal veure si el procés aca­barà pas­sant fac­tura als grans sin­di­cats que hi han donat suport, CCOO i UGT, de la mà de les patro­nals. La con­nexió entre política i sin­di­cats és més que evi­dent, i queda el dubte de saber quina hau­ria estat la res­posta d’uns i altres, de grans i petits, si la reforma l’hagués plan­te­jat una for­mació política d’un altre color. Els sin­di­cats mino­ri­ta­ris, amb més o menys el 20% de repre­sen­tació sin­di­cal a Cata­lu­nya, hi veuen falta d’ambició en un docu­ment que ha que­dat curt i que no recu­pera, entre d’altres, les indem­nit­za­ci­ons per aco­mi­a­da­ment. No hi ha manera que qua­lli el prin­cipi bàsic que, per tirar enda­vant un país, calen menys tac­ti­cis­mes i més neces­si­tats resol­tes.