Malastrugances

Deu ser la pri­ma­vera que s’acosta i que altera les per­cep­ci­ons, però últi­ma­ment ens sobre­vo­len tot de sen­sa­ci­ons fatídiques. Si pen­sem només en l’àmbit de la docència, que ha de ser el pun­tal de la nos­tra soci­e­tat del futur, amoïnen fets com que es vul­gui supri­mir la filo­so­fia del currículum de l’ense­nya­ment obli­ga­tori, o que, amb pre­tex­tos de dèspota il·lus­trat, s’apli­qui un canvi de calen­dari sense haver-ho deba­tut abans amb els impli­cats al Con­sell Esco­lar, un òrgan, recor­dem-ho, creat expres­sa­ment per fer-hi menes­ter. I, per damunt de tot, l’absència d’una caixa de trons ofi­cial, ben oberta i escan­da­losa, per l’oprobi del 25% de cas­tellà, que sem­bla que aca­ba­rem aca­tant. Com pro­ba­ble­ment també aco­ta­rem el cap davant el dic­tat “cons­ti­tu­ci­o­nal” que ordena que no es pot par­lar d’auto­de­ter­mi­nació al Par­la­ment, on, per cert, hem assis­tit al fiasco caïnita del cas Juvillà, amb inter­canvi de punyals a l’esquena dels “socis” de govern... També fan patir la qui­mera dels jocs d’hivern pen­sats per a un hivern en què pot­ser no hi haurà hivern, una Meri­di­ana que resis­tirà allà on no serà vista ni notada, una taula de diàleg amb una data que s’allu­nya com la pas­ta­naga del ruc... Són massa coses que fan mal­fiar de bona part de la classe diri­gent, no sabem si dòcil, poruga, o sim­ple­ment mese­lla...

Ara ja es pot anar sense mas­ca­reta pel car­rer i, tan­ma­teix, molts ciu­ta­dans encara en duen. Sem­blarà una extra­po­lació barata, però pot­ser és que ens afai­ten tan­tes vega­des que ja no duem el ral.