Diàleg? Humiliació!

Tot­hom sap que no és qüestió de mides. Que no va de qui la té més gran, perquè per gran la de Macron i Putin. La taula de diàleg al vol­tant de la qual es van tro­bar era mida XXL i no es va rebai­xar la tensió. I és que no és qüestió de mides, sinó de volun­tat política, i en el cas de Cata­lu­nya no n’hi ha. I això també se sap, però sem­bla que a alguns ja els està bé anar admi­nis­trant una auto­no­mia cada cop més reta­llada. Perquè ho és. No podem pas­sar per alt que la set­mana pas­sada Edu­cació es va fer res­pon­sa­ble de fer com­plir la sentència del 25% de cas­tellà. Un tema no pas menor que ha pas­sat des­a­per­ce­but perquè per casu­a­li­tats de la vida Edu­cació va anun­ciar poc després l’avançament de l’inici de curs, de manera que una cosa va tapar l’altra. Si ja s’accepta sense bata­llar el 25% del cas­tellà, què pas­sarà quan es posin en un altre tema? On posem el límit de les impo­si­ci­ons arbitràries? Sabem que Espa­nya no és una democràcia plena. La set­mana pas­sada ho va reconèixer el set­ma­nari britànic The Eco­no­mist, que va degra­dar l’Estat a democràcia defec­tu­osa. No podia ser d’altra manera si el règim del 78 es va negar a fer net del fran­quisme. El que diu The Eco­no­mist no és nou. Hi ha gent que fa anys que diu que Espa­nya no és una democràcia plena i per això ha estat repri­mida. No obli­dem que gent digna i inno­cent és lluny de casa, per­se­guida i acu­sada de cor­rupció per haver orga­nit­zat un referèndum. Cal ser tos­suts, per­sis­tents i resi­li­ents, perquè com deia Antoní Mas­sa­guer, ber­guedà com jo, per acon­se­guir les coses no hi ha cap més camí que “anar-hi, anar-hi i anar-hi”. Antoní es refe­ria a la lli­ber­tat, a la inde­pendència.