Protegim el català

“El català es troba en perill d’extinció”, pro­cla­men molts lingüistes estu­di­o­sos de la situ­ació com Carme Junyent i filòlegs com Josep Mur­ga­des i Jordi Badia. Estu­dis del CEO mos­tren aquesta alar­mant afir­mació. Només el 14% dels alum­nes de secundària i el 35% de primària par­len català al pati o zones urba­nes. La Pla­ta­forma per la Llen­gua ho defi­neix com una situ­ació d’emergència.

Lluny queda aque­lla època en què tot l’ense­nya­ment era en cas­tellà i, en canvi, ens movia l’ànsia d’apren­dre, lle­gir, escriure i mani­fes­tar-nos en la nos­tra parla. Érem una gene­ració que crèiem fona­men­tal llui­tar i nor­ma­lit­zar el català. A Santa Coloma de Far­ners, el 1968, nai­xia la revista Ressò impul­sada per un grup de jovent amb ganes d’acti­var la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. Als països cata­lans sor­gia el movi­ment musi­cal la Nova Cançó i escrip­tors novells s’atre­vien a publi­car en català. “Quan vaig escriure un pri­mer conte en la meva llen­gua em vaig posar a plo­rar”, decla­rava l’escrip­tora Isa­bel-Clara Simó en una entre­vista. Va començar publi­cant en cas­tellà i a la facul­tat, el catedràtic Joan Fus­ter, espòs de la també vital i com­pro­mesa Maria Antònia Oli­ver que ens acaba de dei­xar, li va etzi­bar: “Tens una llen­gua, tens una gramàtica, fes el favor d’escriure en català”, i a par­tir de lla­vors va jurar fide­li­tat a la llen­gua en què pen­sava. Ara sem­bla que el català no interessi, “no mola”, diu el jovent. No n’hi ha prou que en aquest moment s’hagin fet virals a les xar­xes el Paraulògic o el wordle, uns jocs lingüístics, en línia, didàctics, gratuïts, que ser­vei­xen de pas­sa­temps i alhora aju­den a conèixer i domi­nar més bé la llen­gua. Com diu Joan Mara­gall, “cada terra comu­nica a les més subs­tan­ci­als parau­les dels seus homes un sen­tit sen­ti­men­tal que no hi ha dic­ci­o­nari ni gramàtica que l’ense­nyi”. Cap país del món veu­ria una falta de res­pecte o un senyal de mala edu­cació en el fet de par­lar en la seva llen­gua. A nosal­tres ens han fet creure que sí, i amb aquesta pre­missa can­viem d’idi­oma a la pri­mera de canvi, pro­pi­ci­ant que qual­se­vol per­sona pugui resi­dir a Cata­lu­nya sense enten­dre un bor­rall de la llen­gua del país.

Pro­te­gim el català reduint aquesta pre­o­cu­pant tendència a la baixa, uti­lit­zant-lo en el dia a dia i recla­mant poder viure ple­na­ment en la nos­tra llen­gua.