Mites de mal compartir

Per controlar comunitats de més de 150 persones, segons Y.N. Harari, calen els mites: la religió, la nació, la ideologia o les creences compartides. Nosaltres sabem que l’exèrcit, la policia, els jutges i totes les intrigues de l’estat profund també ajuden força. Harari, però, es situa sempre a molta distància històrica i potser així, amb la perspectiva adequada per contemplar la imatge completa, es pot concloure que sense els imprescindibles mites compartits la repressió tard o d’hora esdevindrà insuficient per impedir la segregació. Escric això després de saber els resultats de les eleccions de Castella i Lleó i d’haver participat emocionadament en diversos actes celebrats al meu municipi amb motiu del Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. Juraria que les creences compartides, si en algun moment podem dir que van existir, ja fa un temps que s’han esvaït definitivament.

No cal remuntar-se a tres-cents anys, ni centrar-se en allò de les dues ambicions nacionals que s’agiten perpètuament inquietes, condemnades a l’eterna insatisfacció: una per no poder sotmetre definitivament l’altra i l’altra per no saber trobar el camí de l’alliberament. Damunt d’aquests neguits profunds, la revolució conservadora que fa uns anys van impulsar l’Aznar i la seva FAES va ressuscitar el franquisme aparentment residual que seguia incrustat a l’estat i a moltes ànimes, i el va reconvertir i actualitzar per projectar-se, estarrufat, cap a una nova unitat de destí. Una unitat que vinculava sàviament el tradicionalisme amb el liberalisme econòmic, que és una doctrina que en el mercat de finançament d’idees i projectes polítics cotitza alt. A Espanya ja fa temps que la batalla cultural l’ha guanyat la dreta, i la dreta espanyola, quan explora la seva vida interior per buscar el camí i el sentit de l’existència, envesteix més que no pensa com deia aquell poeta andalús.

Els mitjans de comunicació majoritaris a l’estat, vistos des d’aquí, són un cos repressiu més, amb el policia bo i el policia dolent inclosos, però viscuts des de l’Espanya eterna són un aliment continu per a la part fosca de l’ànima col·lectiva. Amb tots els matisos que vulguin, però que Ciudadanos de Castella i Lleó hagi traspassat vots i escons a Vox, a nosaltres no ens sorprèn. Ja sabem que els que abracen l’espanyolisme essencialista, com han fet sempre els de Ciutadans, acaben abraçant amb més o menys entusiasme totes les causes reaccionàries i a Catalunya en aquests darrers anys hem vist com feien el trànsit uns quants exemplars insignes. Aquelles proclames sobre el constitucionalisme i les cites d’Habermas i els discursos postnacionals dels primers temps d’en Rivera, aquí sempre hem sabut que ocultaven tota la ràbia i la testosterona hispana de l’Abascal. És a dir, tots els ingredients de l’essència espanyolista tal com ha quedat establerta. Amb les inevitables contradiccions que es puguin assumir, la cosa va de toros, d’Hernán Cortés i la hispanitat, de catolicisme reaccionari i de discursos d’odi diversos, començant pel que s’adreça als separatistes i etarres i seguint pel que ho fa als sarraïns, que per alguna cosa venen de Don Pelayo. I també contra els rojos i les feministes i el moviment LGTBI i el presumpte ofegament políticament correcte que en tots els àmbits impulsa el progressisme. Una síntesi del mal que a Castella i Lleó han trobat el terreny adobat.

És cert que els canals que greixen la identitat espanyola actual també arriben aquí i per tant algun efecte hi deuen tenir, però la major part de la societat catalana queda lluny d’aquests mites. L’operació Ciudadanos justament sorgia de la convicció que l’imaginari simbòlic del PP ( i Vox n’és una escissió excitada i furiosa) aquí no té predicament. L’esquerra espanyola sempre inculpa l’independentisme d’haver despertat la bèstia. S’equivoquen, ja fa temps que l’íncub s’ha apoderat de la seva ànima col·lectiva. L’exorcisme o la purificació és feina seva. La nostra és centrar-nos en les creences compartides, abandonar la retòrica buida i bastir les propostes polítiques concretes que ens permetin donar la raó a Y.N. Harari sense haver d’esperar cent anys.