Mites de mal compartir

Per con­tro­lar comu­ni­tats de més de 150 per­so­nes, segons Y.N. Harari, calen els mites: la religió, la nació, la ide­o­lo­gia o les cre­en­ces com­par­ti­des. Nosal­tres sabem que l’exèrcit, la poli­cia, els jut­ges i totes les intri­gues de l’estat pro­fund també aju­den força. Harari, però, es situa sem­pre a molta distància històrica i pot­ser així, amb la pers­pec­tiva ade­quada per con­tem­plar la imatge com­pleta, es pot con­cloure que sense els impres­cin­di­bles mites com­par­tits la repressió tard o d’hora esde­vindrà insu­fi­ci­ent per impe­dir la segre­gació. Escric això després de saber els resul­tats de les elec­ci­ons de Cas­te­lla i Lleó i d’haver par­ti­ci­pat emo­ci­o­na­da­ment en diver­sos actes cele­brats al meu muni­cipi amb motiu del Dia Naci­o­nal de l’Exili i la Depor­tació. Jura­ria que les cre­en­ces com­par­ti­des, si en algun moment podem dir que van exis­tir, ja fa un temps que s’han esvaït defi­ni­ti­va­ment.

No cal remun­tar-se a tres-cents anys, ni cen­trar-se en allò de les dues ambi­ci­ons naci­o­nals que s’agi­ten perpètua­ment inqui­e­tes, con­dem­na­des a l’eterna insa­tis­facció: una per no poder sot­me­tre defi­ni­ti­va­ment l’altra i l’altra per no saber tro­bar el camí de l’alli­be­ra­ment. Damunt d’aquests neguits pro­funds, la revo­lució con­ser­va­dora que fa uns anys van impul­sar l’Aznar i la seva FAES va res­sus­ci­tar el fran­quisme apa­rent­ment resi­dual que seguia incrus­tat a l’estat i a mol­tes ànimes, i el va recon­ver­tir i actu­a­lit­zar per pro­jec­tar-se, estar­ru­fat, cap a una nova uni­tat de destí. Una uni­tat que vin­cu­lava sàvia­ment el tra­di­ci­o­na­lisme amb el libe­ra­lisme econòmic, que és una doc­trina que en el mer­cat de finançament d’idees i pro­jec­tes polítics cotitza alt. A Espa­nya ja fa temps que la bata­lla cul­tu­ral l’ha gua­nyat la dreta, i la dreta espa­nyola, quan explora la seva vida inte­rior per bus­car el camí i el sen­tit de l’existència, enves­teix més que no pensa com deia aquell poeta andalús.

Els mit­jans de comu­ni­cació majo­ri­ta­ris a l’estat, vis­tos des d’aquí, són un cos repres­siu més, amb el poli­cia bo i el poli­cia dolent inclo­sos, però vis­cuts des de l’Espa­nya eterna són un ali­ment con­tinu per a la part fosca de l’ànima col·lec­tiva. Amb tots els mati­sos que vul­guin, però que Ciu­da­da­nos de Cas­te­lla i Lleó hagi tras­pas­sat vots i escons a Vox, a nosal­tres no ens sorprèn. Ja sabem que els que abra­cen l’espa­nyo­lisme essen­ci­a­lista, com han fet sem­pre els de Ciu­ta­dans, aca­ben abraçant amb més o menys entu­si­asme totes les cau­ses reac­cionàries i a Cata­lu­nya en aquests dar­rers anys hem vist com feien el trànsit uns quants exem­plars insig­nes. Aque­lles pro­cla­mes sobre el cons­ti­tu­ci­o­na­lisme i les cites d’Haber­mas i els dis­cur­sos post­na­ci­o­nals dels pri­mers temps d’en Rivera, aquí sem­pre hem sabut que ocul­ta­ven tota la ràbia i la tes­tos­te­rona his­pana de l’Abas­cal. És a dir, tots els ingre­di­ents de l’essència espa­nyo­lista tal com ha que­dat esta­blerta. Amb les ine­vi­ta­bles con­tra­dic­ci­ons que es puguin assu­mir, la cosa va de toros, d’Hernán Cortés i la his­pa­ni­tat, de cato­li­cisme reac­ci­o­nari i de dis­cur­sos d’odi diver­sos, començant pel que s’adreça als sepa­ra­tis­tes i etar­res i seguint pel que ho fa als sarraïns, que per alguna cosa venen de Don Pelayo. I també con­tra els rojos i les femi­nis­tes i el movi­ment LGTBI i el pre­sumpte ofe­ga­ment política­ment cor­recte que en tots els àmbits impulsa el pro­gres­sisme. Una síntesi del mal que a Cas­te­lla i Lleó han tro­bat el ter­reny ado­bat.

És cert que els canals que grei­xen la iden­ti­tat espa­nyola actual també arri­ben aquí i per tant algun efecte hi deuen tenir, però la major part de la soci­e­tat cata­lana queda lluny d’aquests mites. L’ope­ració Ciu­da­da­nos jus­ta­ment sor­gia de la con­vicció que l’ima­gi­nari simbòlic del PP ( i Vox n’és una escissió exci­tada i furi­osa) aquí no té pre­di­ca­ment. L’esquerra espa­nyola sem­pre inculpa l’inde­pen­den­tisme d’haver des­per­tat la bèstia. S’equi­vo­quen, ja fa temps que l’íncub s’ha apo­de­rat de la seva ànima col·lec­tiva. L’exor­cisme o la puri­fi­cació és feina seva. La nos­tra és cen­trar-nos en les cre­en­ces com­par­ti­des, aban­do­nar la retòrica buida i bas­tir les pro­pos­tes polítiques con­cre­tes que ens per­me­tin donar la raó a Y.N. Harari sense haver d’espe­rar cent anys.