Talent i coratge

En aquest país hi ha gent talentosa en els àmbits més diversos. Si es compara amb altres països, pel nombre d’habitants, Catalunya no en surt gens malparada. La diferència està en el fet que només semblen talents reconeguts quan s’inscriuen en el marc espanyol –catalans quan fracassen i espanyols quan guanyen–; tots els mecanismes –beques, ajudes, finançament, publicitat, etc., és a dir, els diners– estan creats per assegurar-se que ningú no surti del marc de referència obligat. I la gran majoria dels mitjans de comunicació –dins dels mateixos mecanismes– hi ajuden.

I on s’amaga la gent amb talent que no surt als mitjans fins que no ho peten? Primer, a l’estranger, perquè aquí no hi havia manera de millorar en la seva especialització i de guanyar-s’hi la vida; i, segon, en empreses privades i en projectes d’emprenedors, perquè el país té prou tradició industrial, comercial i tecnològica i han sabut trobar el seu forat en un món global.

Uns i altres, a més de talent, han hagut de tenir prou coratge, sigui per fer les maletes i començar de zero, sigui per competir amb economies amb molts més recursos i suport del seu estat.

Per contra, del món de la política, el talent i el coratge en són gairebé absents. I el problema principal de la mediocritat i de la pusil·lanimitat ja no és que ni es plantegin assolir l’objectiu principal pel qual se’ls va votar, sinó que tampoc no els permetrà gestionar bé el dia a dia; discursos tòpics, rodes de premsa, embolcallades d’anuncis solemnes, que acaben en no res, respostes que no contesten a cap pregunta i moltes paraules buides són els parapets que volen dissimular la seva grisor i el seu tremolor de cames. I, si algun valent amb talent gosa posar-s’hi, tot deixant-los en evidència, o és fagocitat o n’és foragitat. Tenim mala peça al teler.