El Pirineu, entre França i Espanya

Els Jocs Olímpics del Pirineu han posat un altre cop en evidència el problema etern del nostre territori. Som un camí de pas, com ens digué Vicens Vives, i tants d’altres homes d’estudi fascinats pel fenomen. Un accident geològic convertí en istme l’enganxada d’una placa tectònica que no sabia on agafar-se fins que s’encastà furiosament a una d’altra, més segura. I... va aparèixer aquell cim que s’ estendria per sempre més amb dues vessants d’una serralada que mirava els cels. I mirava al mar.

L’esclat d’aquella serralada convertí tots els voltants en un seguit de cingles i de comes, d’un muntanyam baixant tremolós, incert, aigües enllà, i oferint per sempre més un camí, assentat, finalment. Quiet. Un camí tan llaminer que hi entraren i en sortiren tota mena d’animalons fins a arribar a aquests homínids que nosaltres, autocomplaents, anomenem Sàpiens (gentilici que Eudald Carbonell posa en dubte). Amunt i avall, sense aturador. Només 700 anys de règim dur i ferri, amb emperadors i triclinis. I Tarraco, una capital de província imperial tots els 700 anys, més eterna que l’Espanya que somnien els de la vella placa tectònica. Capital impertèrrita amb una Roma amb qui compartia poder.

Però els romans ens van deixar, amb un Mare Nostrum que només és Mediterrani, o Mediterrà, en rusticam catalanam linguae. Aquella Roma Imperial que ens oferí com herència una manera d’anomenar la “rosa”. Ens abandonà sota els bàrbars del Nord, els avis d’aquells Estats que tant admirem, les Dinamarques, les Noruegues, les Alemanyes, que tot ho manen. Aquells bàrbars que cantem amb el poeta [com m’agradaria d’allunyar-me’n Nord enllà]. Sols, a l’istme que ens fa terra de desig caníbal dels Estats espanyol i francès, establerts, ells sí per sempre més, al costat nostre.

Des que van abandonar-nos els romans, se’ns rifen els francs i els hispans. Cap als carolingis, cap als castellans. Prou que vam aconseguir una edat mitjana brillant, abraçats al regne de València i a les Illes estimades. Prou que vam eixamplar-nos amb colònies, fins i tot més enllà de la capital. Prou vam estendre les lleis de navegació als Consolats de Mar que ens enllaçaven fins la Magna Grècia. La frisança d’empassar-se aquella Barcelona sencera... fer-la seva... anul·lar aquella grandesa de ciutat moderna al s. XI, com ens l’ anomena Ruiz-Domènec, des de la UAB. Com la reconeixen els Pierre Bonnassie, en dir que Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca eren la parella més rica del món. Amb Mancusos. Territoris. Poder. Com diuen historiadors contemporanis varis, llançats a estudiar el fenomen.

Els veïns van poder més. Llaminadura, també, per a dues nissagues reials, els Borbons i els Àustria, van repartir-se la vella Europa. I aquest territori que va del Canigó a la serra de Tramunana, salvant mars i maltempsades, va ser per sempre més, sembla, masoveria dels que la van guanyar, amb banderes i canons. I heus aquí el perquè de tot plegat. El perquè de voler encapçalar uns Jocs Olímpics del Pirineu des d’Aragó-España. El desig irresistible de fer-se seu el titular que recorreria el món.

Per què, per què no aprofitem el temps i fem els “Jocs Olímpics del Pirineu català”? Amb els Font-Romeus, amb les comarques trossejades com a botí de guerra... Amb la Pica, el Puigmal i el Canigó presidint l’efemèride? Hi cabria Aragó, llavors. Però... és tan indestructible aquest desig caníbal dels Estats espanyol i francès que són capaços de no permetre’ns ni esquiar.

No. No ve d’ara. També ve d’aquell front d’Aragó que Franco va voler traspassar amb constel·lacions de joves morint-se per les trinxeres. Aquells nois que encara són a sota terra, tan joves com eren, per sempre més. No. Som un camí de pas, com ens ha dit per sempre la Història. El Pirineu, com els Alps, els Càrpats, els Urals i... tot plegat, són l’herència eterna que deixà aquell món geològic que encara ni tenia idea de què serien les Pàtries.