Extramurs

Quan era petit, que aviat és dit, el mur més dolent del món era el que dividia la ciutat de Berlín. Cinc anys després del seu enderrocament –el 1989– es va començar la construcció del segon mur més blasmat del planeta: el que separa Israel de Cisjordània; malgrat la norma mediàtica segons la qual els crims d'Israel són considerats molt pitjors que els mateixos (o pitjors) crims comesos per qualsevol altre estat, cal dir que aquest mur va posar fi als atacs suïcides contra civils israelians, però –l'estat d'Israel realment ho posa difícil a aquells que provin de parlar-ne ni que sigui una mica bé– també va portar, com se sap, a l'annexió il·legal de terres palestines i obstaculitza, molt, la llibertat de moviment dels mateixos palestins. El mur israelià no és pas l'únic, però: n'hi ha d'altres, igual de divisoris i discriminatoris, arreu del món, com ara el que hi ha entre l'Aràbia Saudita i el Iemen; o entre el Xipre grec i el Xipre turc; o entre les dues Corees; o entre els EUA i Mèxic; o entre les faveles i els barris rics de Rio de Janeiro; o bé entre el Marroc i el Sàhara Occidental... Però el mur més senyor ha de ser el que tots vam veure fa poc a la televisió arran d'uns presumptes abusos comesos pels seus guardians: el de Melilla. Els seus 12 quilòmetres de tres barreres paral·leles de 6 metres d'alçada fa que sigui un mur en estat pur –una barrera infranquejable entre la riquesa dels europeus (que tenen una esperança de vida de 76 anys) i la població africana sencera (que la té de 55)– contra el qual, però, ningú (a Europa) no diu ni piu. Quina omissió més... previsible.