Extramurs

Quan era petit, que aviat és dit, el mur més dolent del món era el que divi­dia la ciu­tat de Berlín. Cinc anys després del seu ender­ro­ca­ment –el 1989– es va començar la cons­trucció del segon mur més blas­mat del pla­neta: el que separa Israel de Cis­jordània; mal­grat la norma mediàtica segons la qual els crims d'Israel són con­si­de­rats molt pit­jors que els matei­xos (o pit­jors) crims come­sos per qual­se­vol altre estat, cal dir que aquest mur va posar fi als atacs suïcides con­tra civils isra­e­li­ans, però –l'estat d'Israel real­ment ho posa difícil a aquells que pro­vin de par­lar-ne ni que sigui una mica bé– també va por­tar, com se sap, a l'annexió il·legal de ter­res pales­ti­nes i obs­ta­cu­litza, molt, la lli­ber­tat de movi­ment dels matei­xos pales­tins. El mur isra­elià no és pas l'únic, però: n'hi ha d'altres, igual de divi­so­ris i dis­cri­mi­na­to­ris, arreu del món, com ara el que hi ha entre l'Aràbia Sau­dita i el Iemen; o entre el Xipre grec i el Xipre turc; o entre les dues Corees; o entre els EUA i Mèxic; o entre les fave­les i els bar­ris rics de Rio de Janeiro; o bé entre el Mar­roc i el Sàhara Occi­den­tal... Però el mur més senyor ha de ser el que tots vam veure fa poc a la tele­visió arran d'uns pre­sump­tes abu­sos come­sos pels seus guar­di­ans: el de Meli­lla. Els seus 12 quilòmetres de tres bar­re­res paral·leles de 6 metres d'alçada fa que sigui un mur en estat pur –una bar­rera infran­que­ja­ble entre la riquesa dels euro­peus (que tenen una espe­rança de vida de 76 anys) i la població afri­cana sen­cera (que la té de 55)– con­tra el qual, però, ningú (a Europa) no diu ni piu. Quina omissió més... pre­vi­si­ble.