Ni herois ni traïdors

Ara fa un any de les elec­ci­ons que con­so­li­da­ren la majo­ria dels tres par­tits inde­pen­den­tis­tes al Par­la­ment, amb dos can­vis per ano­tar: el lide­ratge en el govern i el cap­gi­rell en l’opo­sició, que ha pas­sat de la agres­si­vi­tat de “Ciu­da­da­nos” al postu­reig (com es diu ara) dels soci­a­lis­tes refor­mats. El recent dis­curs de cele­bració del pre­si­dent Ara­gonès no ens ha apor­tat gai­res nove­tats, més enllà d’expres­si­ons, com la de “Cata­lu­nya sen­cera”. Tan­ma­teix, de boca d Ara­gonès, una minsa nove­tat apunta a l’horitzó: un cert canvi d’acti­tud sor­git del con­ven­ci­ment que estem tocant fons. L’expressió que recu­llo en capçalera, “ni herois ni traïdors”, podria ser una invi­tació a reco­sir la uni­tat, tan infruc­tu­o­sa­ment pro­cla­mada com desit­jada per tot­hom. I així mateix vaig enten­dre que el secre­tari gene­ral de Junts, Jordi Sánchez, ho reco­llia en decla­ra­ci­ons a mit­jans.

Venim de l’allau de repressió de l’Estat des dels fets d’Octu­bre del dis­set, sobre la població a cops de pal, sobre les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes amb el 155, i sobre els seus repre­sen­tants amb la per­se­cució judi­cial, que va pro­vo­car la dis­persió física i estratègica, i de reto­pada un sen­ti­ment cada vegada més intens d’orfan­dat entre els que ens diem població. Des de lla­vors que estem cada cop més angoi­xats per veure “ com” i “ quan” els par­tits tro­ben els camins de sor­tida del labe­rint. Els par­tits només? Ana­lis­tes i ter­tu­li­ans, i també opi­na­dors cir­cums­tan­ci­als, com jo mateix avui, hem esca­tit alguna llum en la fos­cor? El “quan” sem­pre és a veure venir, però el “com” només pot arri­bar amb acords d’assaig-error.

És òbvia la for­ta­lesa d’un Estat que roman encer­clat dins de dues mura­lles: una, d’inte­rior, nuclear i inex­pug­na­ble, com és l’exèrcit i els cos­sos de segu­re­tat, i una altra, d’exte­rior i de mani­o­bra més volàtil, però no menys dura, com l’elit de les altes cúpules judi­ci­als. Mura­lles que guar­den la imat­ge­ria de la reia­lesa, que va can­viar El Pardo per La Zar­zu­ela, i que s’exhi­beix amb ges­tos de dig­ni­tat alhora que escampa arreu la for­tor de les seves cor­rup­te­les. Fora de mura­lles, s’hi ha ins­tal·lat el camp de joc i els cam­pa­ments de les for­ces d’un sis­tema que es diu democràtic, amb lleis i nor­mes que l’esta­quen al cas­tell emmu­ra­llat del règim del 78.

El nos­tre cam­pa­ment està situat en l’extrem nord-est, de camí cap a Europa. És aquí on hem arre­lat les nos­tres iden­ti­tats, començant per la més impor­tant com és la llen­gua, i on hem pogut bas­tir les nos­tres for­ta­le­ses a par­tir de les urnes. Amb això en farem prou per fer caure els dos cer­cles de mura­lles? Jo no hi veig més estratègia que jugar per les ban­des de les nor­mes cons­ti­tu­ci­o­nals del cas­tell, però seguir fent res­so­nar les trom­pe­tes eixor­da­do­res de la dis­crepància i espe­rar que, com les mura­lles de Jericó, arribi un dia que cai­guin soles. No serem pas nosal­tres que hi farem esquer­des, apa­rei­xe­ran en el moment que els fona­ments tre­mo­lin per estan­tis­sos com són, i es dis­sol­guin per des­gast. Perquè, ara per ara, hi ha algú que no pensi que l’Estat espa­nyol és tan inex­pug­na­ble com irre­for­ma­ble?

Herois?, prou que en sor­ti­ran en esde­ve­ni­ments impre­vi­si­bles. Traïdors?, també sor­ti­ran del seu cau davant de les evidències. Dei­xem de banda els man­tres d’aquells que només argu­men­ten amb obs­ta­cles. I men­tres­tant, tre­ba­llem ple­gats els con­sen­sos sobre el model de país que vol­drem i ja podem anar fent ara. Un país on, com ens va ense­nyar Pierre Vilar en el seus estu­dis de Cata­lu­nya dins l’Espa­nya moderna, a falta de matèries pri­me­res, ha estat l’enginy i la inno­vació que ens ha fet anar a davant dels temps, amb la cul­tura, l’art i les tec­no­lo­gies més avançades de cada època. Aquest hau­ria de ser el marc de con­sens en posi­tiu, en temps de defensa dels drets humans: cons­truir i gover­nar el país, pro­blema per pro­blema, com si fos un estat, seguint la recent pro­posta de Jordi Cui­xart. I jo diria que en això hi coin­ci­dim una immensa majo­ria. I si no, que ho pre­gun­tin a la gent d’Alcarràs, que fa poc ens han por­tat, amb la sen­si­bi­li­tat humana i artística de la Carla Simón al cap­da­vant, el gran regal d’Europa de l’Os d’Or de la Ber­li­nale.