Ni herois ni traïdors

Ara fa un any de les eleccions que consolidaren la majoria dels tres partits independentistes al Parlament, amb dos canvis per anotar: el lideratge en el govern i el capgirell en l’oposició, que ha passat de la agressivitat de “Ciudadanos” al postureig (com es diu ara) dels socialistes reformats. El recent discurs de celebració del president Aragonès no ens ha aportat gaires novetats, més enllà d’expressions, com la de “Catalunya sencera”. Tanmateix, de boca d Aragonès, una minsa novetat apunta a l’horitzó: un cert canvi d’actitud sorgit del convenciment que estem tocant fons. L’expressió que recullo en capçalera, “ni herois ni traïdors”, podria ser una invitació a recosir la unitat, tan infructuosament proclamada com desitjada per tothom. I així mateix vaig entendre que el secretari general de Junts, Jordi Sánchez, ho recollia en declaracions a mitjans.

Venim de l’allau de repressió de l’Estat des dels fets d’Octubre del disset, sobre la població a cops de pal, sobre les institucions catalanes amb el 155, i sobre els seus representants amb la persecució judicial, que va provocar la dispersió física i estratègica, i de retopada un sentiment cada vegada més intens d’orfandat entre els que ens diem població. Des de llavors que estem cada cop més angoixats per veure “ com” i “ quan” els partits troben els camins de sortida del laberint. Els partits només? Analistes i tertulians, i també opinadors circumstancials, com jo mateix avui, hem escatit alguna llum en la foscor? El “quan” sempre és a veure venir, però el “com” només pot arribar amb acords d’assaig-error.

És òbvia la fortalesa d’un Estat que roman encerclat dins de dues muralles: una, d’interior, nuclear i inexpugnable, com és l’exèrcit i els cossos de seguretat, i una altra, d’exterior i de maniobra més volàtil, però no menys dura, com l’elit de les altes cúpules judicials. Muralles que guarden la imatgeria de la reialesa, que va canviar El Pardo per La Zarzuela, i que s’exhibeix amb gestos de dignitat alhora que escampa arreu la fortor de les seves corrupteles. Fora de muralles, s’hi ha instal·lat el camp de joc i els campaments de les forces d’un sistema que es diu democràtic, amb lleis i normes que l’estaquen al castell emmurallat del règim del 78.

El nostre campament està situat en l’extrem nord-est, de camí cap a Europa. És aquí on hem arrelat les nostres identitats, començant per la més important com és la llengua, i on hem pogut bastir les nostres fortaleses a partir de les urnes. Amb això en farem prou per fer caure els dos cercles de muralles? Jo no hi veig més estratègia que jugar per les bandes de les normes constitucionals del castell, però seguir fent ressonar les trompetes eixordadores de la discrepància i esperar que, com les muralles de Jericó, arribi un dia que caiguin soles. No serem pas nosaltres que hi farem esquerdes, apareixeran en el moment que els fonaments tremolin per estantissos com són, i es dissolguin per desgast. Perquè, ara per ara, hi ha algú que no pensi que l’Estat espanyol és tan inexpugnable com irreformable?

Herois?, prou que en sortiran en esdeveniments imprevisibles. Traïdors?, també sortiran del seu cau davant de les evidències. Deixem de banda els mantres d’aquells que només argumenten amb obstacles. I mentrestant, treballem plegats els consensos sobre el model de país que voldrem i ja podem anar fent ara. Un país on, com ens va ensenyar Pierre Vilar en el seus estudis de Catalunya dins l’Espanya moderna, a falta de matèries primeres, ha estat l’enginy i la innovació que ens ha fet anar a davant dels temps, amb la cultura, l’art i les tecnologies més avançades de cada època. Aquest hauria de ser el marc de consens en positiu, en temps de defensa dels drets humans: construir i governar el país, problema per problema, com si fos un estat, seguint la recent proposta de Jordi Cuixart. I jo diria que en això hi coincidim una immensa majoria. I si no, que ho preguntin a la gent d’Alcarràs, que fa poc ens han portat, amb la sensibilitat humana i artística de la Carla Simón al capdavant, el gran regal d’Europa de l’Os d’Or de la Berlinale.