Com tenir un amor perfecte i etern

Tant vostè com jo a hores d’ara ja no tenim més remei que ser membres actius d’aquesta hipermodernitat que ens assetja i ens devora, i a aquestes altures de la pel·lícula ja és ben possible que hàgim arribat a una trista conclusió vital: la quotidianitat no pot estar a l’altura de la utopia romàntica. Diguem-nos la veritat: no l’irrita aquella presència constant que s’anomena parella? –t’entrebanques amb ella a la cuina, et diu no sé què amb la cafetera en marxa, aprofita cada vegada que t’aixeques del sofà per demanar-te qualsevol cosa, i quan a l’última hora del dia es neteja les dents al lavabo aprofites per fer qualsevol cosa per no estar allà com dos estaquirots encara que tingueu dues piques–. No ens podem enganyar: tenir tractes amb la realitat sempre mata el somni. I la realitat és massa bèstia, bruta i sòrdida, no la pots enquadrar i fer una fotografia perfecta per penjar a Instagram. Mireu Gabby Petito, va tenir una vida mortal fora d’Instagram, i és que alguns homes assassinen les seves parelles, tal com podem comprovar més de cinquanta vegades cada any.

Aquestes evidències ens expliquen per què tanta gent prefereix l’espai onirovirtual per crear relacions fantasma. I també, per què no? Per crear-se una vida fantasma. No és això el futur metavers? Un lloc on t’aprimaràs immediatament (per fi!), tot estarà net, l’aire serà pur i mentre el món ja pot anar explotant per les guerres, la fam i el canvi climàtic. Plató es fregaria les mans: el món de les idees existeix i ens permet viure una ficció perfecta mentre al menjador de casa s’hi cala foc. Però tornem a l’amor, això que sovint és tan brut i desastrós. Una de les pensadores més interessants que conec, Eva Illouz, parla precisament de les relacions fantasma, perquè igual que un membre amputat, no hi és però te’n sents. Així, la sociòloga ha detectat que molta gent prefereix relacions que neixen, es desenvolupen i moren en línia. Així, hem fet realitat la clàssica sentència de sant Agustí: jo soc dos i estic en cadascun d’ells, per complet. D’aquesta manera, ens és donat fer coses com ara comprar l’hipermercat un feixuc dissabte al matí, renyar les criatures, escridassar-te amb la parella i, simultàniament, fer un missatge d’alt contingut eròtic i emocional a algú amb qui no t’has vist mai o que veus prou de tant en tant per no matar el somni.

Aquesta dissociació, convergència de temps i simultaneïtat –un en estat pur i pixelat i l’altra en carn i ossos– forma part d’aquest llarg entrenament en la multitasca. Podem passar d’una finestreta a l’altra, llegir un hipertext, consultar el mòbil, mirar una sèrie amb la tauleta a la falda, consultar les xarxes mentre atenem un client per telèfon. Saltem com feres d’un món a l’altre a través del mòbil que sempre portem a sobre. Si vostè és un clàssic, també pot comptar amb una possibilitat que s’ha fet tota la vida i és el “jo a París i tu a la Patagònia” que tan bon resultat ha donat, perquè una relació amb una mitjana de 15 dies a l’any també pot arribar a sobreviure amb unes condicions pràcticament perfectes. Si és per pocs dies tothom pot fer el paperet, pot estar ocurrent als sopars, tenir una conversa interessant, fer les ventositats al lavabo mentre tira la cadena, i tenir sexe fins i tot diverses vegades en una mateixa nit. Sempre que sigui dins un hotel on t’ho fan tot. Així, s’omple la memòria de records reals i perfectes: podrà la resta de l’any somiar en l’altre, enyorar-lo, enviar-li cançonetes i poemes, i d’aquí mig any marcar al calendari un altre cap de setmana, del tot perfecte.

Però els veritables herois de l’amor pur ja no es contaminen gens ni mica amb realitat. Ja no juguen a les dues bandes, saben que la realitat sempre pot tacar i pot ser massa perillosa. Els militants de l’amor pur ja no han vist mai en directe el seu amor, juguen i fan estira-i-arronses, sembla que sí però al final no poden, en el fons saben que no s’han de trobar mai. I així passen els anys i, un dia, finalment i en estat pur decideixen posar punt final a la seva relació. És clar que sí, ells també discuteixen i tenen les seves crisis. Però l’amor si és pur, també pot ser etern. Aleshores pot seguir tenint present el seu amor en el dia a dia: pot saber quina cançó ha escoltat a Spotify, quan s’ha connectat, quines fotografies ha penjat, quins nous amics té, què li preocupa del món, amb què s’indigna, què opina de la situació d’Ucraïna. Pot comprovar cada dia si ha fet una piulada, i així pot estar amb el fantasma del seu antic fantasma. L’amor pur té l’avantatge de no treure’t mai aquesta companyia diària, molt més activa que les relacions reals i acabades, amb contacte zero, de les quals només queda el cadàver de les antigues fotografies, descolorint-se a llocs reals dins de capses de sabates. Tot plegat pot fer riure, però qualsevol que tingui un/a ex a l’Instagram sap de què li parlo.