Les entitats queden

Van ser uns empre­sa­ris cata­lans que, sense tenir-ne cap neces­si­tat, van deci­dir com­pli­car-se la vida i gas­tar el seu patri­moni per­so­nal per fun­dar, l’any 1961, una enti­tat que tre­ballés per la llen­gua i la cul­tura en plena dic­ta­dura fran­quista. Als mece­nes Lluís Caru­lla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet i Maris­tany, Joan Vallvé i Pau Riera els devem avui l’existència de l’enti­tat més potent del país: Òmnium Cul­tu­ral.

Els sei­xanta anys de vida d’Òmnium són un reflex fidel dels dar­rers sei­xanta anys del país: la lluita dels fun­da­dors per fer sobre­viure la nació en la clan­des­ti­ni­tat, les mobi­lit­za­ci­ons ciu­ta­da­nes per la democràcia, la lluita con­tra la repressió i per la inde­pendència. I sí, també és un bon reflex del país que hagin estat pre­ci­sa­ment dos fills de la immersió lingüística els dar­rers a lide­rar l’enti­tat: Jordi Cui­xart i Navarro, fill de mare mur­ci­ana, i Mar­cel Mauri De los Ríos, de família materna anda­lusa. Ells saben millor que ningú el valor incal­cu­la­ble d’haver fet pos­si­ble l’escola en català. I pot­ser per això han estat ells els qui durant els dar­rers anys han aju­dat Òmnium a ampliar l’ima­gi­nari col·lec­tiu de país, a apos­tar pel sobi­ra­nisme trans­ver­sal i no iden­ti­tari, a tre­ba­llar fer la “Cata­lu­nya un sol poble” de Can­del amb les eines pròpies d’una enti­tat del segle XXI.

Les per­so­nes pas­sen, però les enti­tats que­den. Jordi Porta, Muriel Casals, Quim Torra i Jordi Cui­xart s’han pas­sat el relleu d’una torxa que ahir els socis van dipo­si­tar a mans de Xavier Antich amb la cer­tesa que la flama seguirà cre­mant més viva que mai.