Vertigen

En tres set­ma­nes he hagut de pas­sar dues vega­des pels ser­veis d’urgències, pri­mer els de l’hos­pi­tal Santa Cate­rina de Salt i, després, els de l’hos­pi­tal Josep Tru­eta de Girona. La culpa la va tenir una crisi de ver­ti­gen –ver­ti­gen paroxístic posi­ci­o­nal benigne, és el diagnòstic– acom­pa­nyada d’una pujada de la pressió arte­rial alar­mant. No és res greu i tam­poc inu­sual, tot­hom coneix algú que n’ha tin­gut. En qual­se­vol cas, des que tot al meu vol­tant va començar a girar com si m’hagués enfi­lat en una diabòlica i impa­ra­ble atracció de fires, vaig pas­sar per unes quan­tes bau­les indis­pen­sa­bles de la nos­tra sani­tat pública: el metge del 061 que va aten­dre la nos­tra con­sulta telefònica i que va dema­nar l’ambulància per por­tar-me a urgències; els tècnics sani­ta­ris de l’ambulància, que em van tran­quil·lit­zar, con­for­tar i acom­pa­nyar amb molta més cura i ten­dresa del que exi­geix la sim­ple pro­fes­si­o­na­li­tat; les infer­me­res de tri­atge, que em van aten­dre en un pri­mer moment; els zela­dors i zela­do­res, que em van por­tar a fer pro­ves; les met­ges­ses d’urgències; el neuròleg; la meva doc­tora de família, que va fer el segui­ment del meu cas, i els otor­ri­no­la­ringòlegs, que final­ment han acon­se­guit atu­rar la punye­tera atracció de fires des­bo­cada dins del meu cer­vell.

Ins­tal·lats com estem en la cul­tura de la queixa, és de justícia reconèixer també el mèrit dels pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris que ens ate­nen, espe­ci­al­ment sabent com han hagut de supor­tar els efec­tes de la pandèmia. És un tòpic, però encer­tat: no valo­rem prou allò que tenim fins que ho per­dem. No valo­rem la salut fins que ens posem malalts i no valo­rem el sis­tema sani­tari fins que el neces­si­tem. Veient les imat­ges que ens arri­ben des d’Ucraïna, amb hos­pi­tals que han de reins­tal·lar els paci­ents al soter­rani per por de les bom­bes, pro­ble­mes per acon­se­guir prou men­jar i medi­ci­nes per als ingres­sats, i tota la incer­tesa que acom­pa­nya aquesta guerra (cruel i estúpida com totes), t’ado­nes de com en som d’afor­tu­nats gràcies al nos­tre estat del benes­tar. D’acord que no tenim un estat i que tam­poc hi ha benes­tar per a tot­hom, però com a mínim sí que tenim un sis­tema sani­tari que per molt que l’hagin vol­gut enfon­sar o reta­llar con­ti­nua fun­ci­o­nant. Amb man­can­ces, segur, i amb marge de millora, però en defi­ni­tiva un ser­vei públic que hauríem de ser capaços no només de blin­dar, sinó de cui­dar al màxim.