Caminades per Sant Daniel

Aquest pas­sat febrer els Amics del Mones­tir de Sant Daniel vam fer la quarta cami­nada per la vall. Ens hi va acom­pa­nyar Xavier Gas­siot, geòleg i gran conei­xe­dor de les ter­res que ens envol­ten. Vam fer un recor­re­gut curt, però molt il·lus­tra­tiu, on vam dis­tin­gir els dife­rents tipus de roques que han con­for­mat aquest pai­satge. És el camí que puja des del mones­tir cap a Montjuïc i que, a l’altura de cal Tort, gira a l’esquerra en direcció a la Torre Suc­het. Els veïns de tota la vida en diem “el camí de les roques” i, tre­pit­jant-lo, s’entén el perquè. Des del mira­dor de la Torre Suc­het, vam seguir les ente­ne­do­res expli­ca­ci­ons d’en Xavier.

D’allí estant, vam conèixer també la història del mili­tar francès que dona nom a la torre. El maris­cal Louis-Gabriel Suc­het tingué una curi­osa car­rera que va començar durant la Revo­lució Fran­cesa i va aca­bar l’any 1823 en l’expe­dició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Més que d’un canvi de camisa, podríem par­lar d’un canvi de sabre. Suc­het també fou el pro­ta­go­nista del setge a Tar­ra­gona l’any 1811, que va aca­bar amb el saqueig de la ciu­tat i la mas­sa­cre de tres quar­tes parts de la població. Els tar­ra­go­nins no ente­nen com és pos­si­ble que a Girona tin­guem una torre i un car­rer dedi­cats a aquest mili­tar de tan infausta memòria. El seu pas per Girona tam­poc no va ser gens galdós. En reti­rar-se de la nos­tra ciu­tat l’any 1814 va orde­nar la vola­dura de totes les for­ti­fi­ca­ci­ons giro­ni­nes, lle­vat de la torre que ara duu el seu nom. Davant aquests fets, els par­ti­ci­pants de la cami­nada ens pre­guntàvem si no fora pos­si­ble plan­te­jar a l’Ajun­ta­ment de Girona un canvi de nom, tant de la torre com del car­rer. Es fa difícil com­pren­dre que un espai públic faci memòria d’algú que ha bom­bar­de­jat la teva ciu­tat i des­truït el teu patri­moni.

Els Amics del Mones­tir ja estem pre­pa­rant la pro­pera cami­nada. La farem a finals d’aquest mes i la guiarà l’Eli­o­nor, mem­bre de la nos­tra asso­ci­ació i gran conei­xe­dora de flors i plan­tes reme­ie­res. Les nos­tres pas­se­ja­des per la vall no es mesu­ren en quilòmetres. La pri­o­ri­tat és anar a poc a poc i obser­var el patri­moni històric i natu­ral que ens envolta. Ens atu­rem i mirem. Apro­fi­tem per donar la paraula als poe­tes i escrip­tors que van pas­se­jar per aquests matei­xos indrets. Ens sabem veïns d’un lloc pri­vi­le­giat i no en volem per­dre la memòria.