La magrana

Raïsa Livovskaia expli­cava la història menuda, la que fa enten­dre tota la magrana, i no la història en gran, “que sovint et treu el pas­sat com un tros de lluç del con­ge­la­dor”. Mont­ser­rat Roig devia escol­tar amb delit de magra­nes a la tar­dor Raïsa, la qual va voler ani­mar l’espe­rit tocant jazz al piano, abans de par­lar de com va viure el setge de Lenin­grad. Perquè en el relat que en fa a L’agu­lla dau­rada s’hi per­cep la passió per com­pren­dre i no la fre­dor per con­ser­var. “Per a mi, aque­lla època repre­senta la fron­tera entre la infan­tesa i la madu­resa. La pèrdua de la innocència. Nor­mal­ment, la perds a poc a poc, se t’escapa sense que te n’ado­nis. El setge va començar quan jo era una nena i, de sobte, sense saber ni com va ni com ve, em vaig veure feta una dona.” He tor­nat a la ciu­tat blanca que es torna tene­brosa, escriu la Roig quan “s’entra a l’infern del record dels altres”, després de veure com la poli­cia russa dete­nia Ielena Osi­pova, babuixca vene­ra­ble i enro­cada a les pan­car­tes que havia dibui­xat, cla­mant silent el no a la guerra a Sant Peters­burg. Pin­tora i acti­vista, va néixer durant el setge de l’exèrcit nazi. És una grana de la magrana xuclada amb avi­desa, la que el món observa la seva detenció. Però com Raïsa, repre­senta l’hero­isme quo­tidià, l’afany per sobre­viure moral­ment i física­ment; la consciència.