El voraviu
Ja t’ho regalo, Felipe
L’expresident reconeix a Évole molta insensibilitat en la vida familiar
Diumenge em vaig escarxofar a la butaca, davant del televisor, amb la sana intenció de practicar una estona el meu esport de saló preferit. S’agafa el comandament a distància de la TDT i es passa un canal darrere l’altre sense aturar-se en cap més d’uns segons, emetin el que emetin. I així, un parell o tres de voltes. Normalment desengreixa el cervell. Però diumenge em vaig fer trampes al solitari i vaig deixar-me atrapar per Évole i Felipe González. Sentir aquest home de 80 anys, que en fa 40 va obtenir 202 diputats, i que va arrencar un somriure a tota la ciutadania d’un estat, entristeix i fa molta pena. No perquè tornés a llançar la pilotada que “és bastant coneguda la interferència de Putin en la qüestió catalana”. No perquè no l’avergonyeixi “compartir amb Feijóo la idea de centralitat com a base per reconstituir la democràcia”. No perquè reconegui que “classificava els diaris en funció de com el tractaven”. No perquè defensi que “és clar que l’emèrit ha de tornar”. No, no. Per la vida privada que explica haver tingut. “No era de festes.” “No he tingut joventut.” “No he sigut un bon pare.” “El meu pare no va venir mai a veure’m a Madrid mentre vaig ser president.” “No m’agrada que em festegin quan faig anys.” “Serà la primera vegada que dinaré amb els meus tres fills junts.” Com es pot viure en aquesta insensibilitat familiar fent veure que ets un tipus salat? Lamentable, Felipe. Ja t’ho regalo!
