No estem tan malament

Fa temps que dono vol­tes sobre el tema del català. He de dir d’entrada que m’agra­da­ria que la nos­tra llen­gua gaudís dels matei­xos drets i deu­res que qual­se­vol altra llen­gua de les que tenim a l’entorn. Amb tot, sigui perquè he vis­cut situ­a­ci­ons contràries extre­mes, sigui perquè soc un opti­mista irre­duc­ti­ble, penso que no estem tan dramàtica­ment mala­ment. M’explico. Deu fer ja tres o qua­tre anys que no he par­lat altra llen­gua que no sigui el català. Ni les poques vega­des que he hagut de trac­tar amb els que en diuen “agen­tes de la auto­ri­dad” he tin­gut cap mena de pro­blema. Ja sé que no tot­hom pot dir el mateix. Fa pocs dies sor­tia al diari que una noia va ser mul­tada per falta de res­pecte a l’auto­ri­tat –no la van mul­tar pel fet de par­lar en català perquè se’ls hau­ria vist massa el llautó.

Per norma només parlo la meva llen­gua. Reco­nec que la meva vida actual m’ho fa molt fàcil. Però també és cert que des de fa uns anys puc dir amb satis­facció que ni tan sols em surt par­lar en cas­tellà quan a davant meu tinc una per­sona que se’m diri­geix en aquesta llen­gua. I també puc dir amb més satis­facció que mol­tes vega­des, no sem­pre, el meu inter­lo­cu­tor acaba par­lant amb mi en català. I molt sovint la per­sona amb qui parlo es dis­culpa perquè no parla la meva llen­gua però em diu que m’entén per­fec­ta­ment. I també m’he tro­bat molts casos en què no em diuen res però aca­ben par­lant-me en català.

Sabem que des dels alts poders esta­tals llui­ta­ran a mort per no dei­xar avançar la nos­tra llen­gua. I també sabem que hi ha gent –i aquests per a mi són els pit­jors– que han fet de la seva llen­gua una cro­ada per acon­se­guir que el català quedi reduït a una llen­gua par­lada en la inti­mi­tat de les per­so­nes. Com podem con­tra­res­tar aquests mili­tants de la “len­gua del estado”? Doncs, essent més mili­tants que ells.

M’he empre­nyat mol­tes vega­des, i per­do­neu l’expressió, quan m’he tro­bat cata­lans que es pas­sen al cas­tellà com la cosa més nor­mal quan la per­sona que tenen al davant se’ls diri­geix en la seva llen­gua. Si els cata­lans tinguéssim uns quants prin­ci­pis clars la nos­tra llen­gua se sen­ti­ria en molts més indrets i seria habi­tual que es parlés. Cal evi­tar aque­lla raó que diu que per edu­cació hem de can­viar de llen­gua. És al revés: per edu­cació són ells els que han de fer l’esforç per par­lar-nos en la nos­tra. Durant el fran­quisme havíem de vigi­lar, ja que ens podien posar a la presó si no parlàvem en la “len­gua del impe­rio”, però ara legal­ment podem i hem de par­lar en català si ens dona la gana.

Vaig a una botiga, parlo en català. Si em diuen que no m’ente­nen, doncs adeu-siau, ja tor­naré quan m’enten­guin. De bon matí puc lle­gir el diari en català, de tele­visió només en tinc una, com em deia fa pocs dies un meu amic de tota la vida. Temps enrere vaig estar inter­nat quinze dies per covid. Puc asse­gu­rar que no vaig haver de dir ni una sola paraula en cas­tellà. Encara avui estava pas­se­jant el gos i se m’ha acos­tat una nena de qua­tre anys, ucraïnesa. Hem par­lat en català per­fec­ta­ment.

Amb tot això no vull dir que ja esti­gui tot fet. Res més lluny d’això. S’han de fer més pel·lícules en català, s’han d’edi­tar més lli­bres, tenim dret a una cul­tura de casa nos­tra. Per això hem de donar suport a enti­tats com Òmnium, com Pla­ta­forma per la Llen­gua, ens hem de subs­criure a revis­tes nos­tra­des. Però, per damunt de tot, cal que cada català sigui un mili­tant de la nos­tra llen­gua, que al cap i a la fi és la nos­tra iden­ti­tat. Aquí hi ha molta feina a fer. Hem de sor­tir de casa amb el con­ven­ci­ment que vivim a Cata­lu­nya, que la nos­tra llen­gua és el català i que, a més a més, per les cir­cumstàncies que vivim, depèn de nosal­tres bàsica­ment que el català no vagi enrere.

Diuen que el que hem mamat de petits es porta a din­tre tota la vida. Deu ser veri­tat, perquè recor­daré sem­pre que el meu pare, que era sas­tre i tenia botiga a Sant Feliu de Palle­rols, quan havia de fer una comanda –en aquell temps tot es feia per carta– sem­pre ho va fer en català. I parlo dels anys qua­ranta, en plena post­guerra. M’ima­gino aquells fabri­cants de Saba­dell i Ter­rassa rebent una comanda d’en Pep Collell en català. Segu­ra­ment que devien cri­dar la secretària “cata­lana” perquè els traduís el text. I que jo sàpiga mai va tenir cap queixa ni cap pro­testa. Si això ho féssim tots, segur que les coses ani­rien d’una manera dife­rent. Comen­cem, doncs?