No estem tan malament

Fa temps que dono voltes sobre el tema del català. He de dir d’entrada que m’agradaria que la nostra llengua gaudís dels mateixos drets i deures que qualsevol altra llengua de les que tenim a l’entorn. Amb tot, sigui perquè he viscut situacions contràries extremes, sigui perquè soc un optimista irreductible, penso que no estem tan dramàticament malament. M’explico. Deu fer ja tres o quatre anys que no he parlat altra llengua que no sigui el català. Ni les poques vegades que he hagut de tractar amb els que en diuen “agentes de la autoridad” he tingut cap mena de problema. Ja sé que no tothom pot dir el mateix. Fa pocs dies sortia al diari que una noia va ser multada per falta de respecte a l’autoritat –no la van multar pel fet de parlar en català perquè se’ls hauria vist massa el llautó.

Per norma només parlo la meva llengua. Reconec que la meva vida actual m’ho fa molt fàcil. Però també és cert que des de fa uns anys puc dir amb satisfacció que ni tan sols em surt parlar en castellà quan a davant meu tinc una persona que se’m dirigeix en aquesta llengua. I també puc dir amb més satisfacció que moltes vegades, no sempre, el meu interlocutor acaba parlant amb mi en català. I molt sovint la persona amb qui parlo es disculpa perquè no parla la meva llengua però em diu que m’entén perfectament. I també m’he trobat molts casos en què no em diuen res però acaben parlant-me en català.

Sabem que des dels alts poders estatals lluitaran a mort per no deixar avançar la nostra llengua. I també sabem que hi ha gent –i aquests per a mi són els pitjors– que han fet de la seva llengua una croada per aconseguir que el català quedi reduït a una llengua parlada en la intimitat de les persones. Com podem contrarestar aquests militants de la “lengua del estado”? Doncs, essent més militants que ells.

M’he emprenyat moltes vegades, i perdoneu l’expressió, quan m’he trobat catalans que es passen al castellà com la cosa més normal quan la persona que tenen al davant se’ls dirigeix en la seva llengua. Si els catalans tinguéssim uns quants principis clars la nostra llengua se sentiria en molts més indrets i seria habitual que es parlés. Cal evitar aquella raó que diu que per educació hem de canviar de llengua. És al revés: per educació són ells els que han de fer l’esforç per parlar-nos en la nostra. Durant el franquisme havíem de vigilar, ja que ens podien posar a la presó si no parlàvem en la “lengua del imperio”, però ara legalment podem i hem de parlar en català si ens dona la gana.

Vaig a una botiga, parlo en català. Si em diuen que no m’entenen, doncs adeu-siau, ja tornaré quan m’entenguin. De bon matí puc llegir el diari en català, de televisió només en tinc una, com em deia fa pocs dies un meu amic de tota la vida. Temps enrere vaig estar internat quinze dies per covid. Puc assegurar que no vaig haver de dir ni una sola paraula en castellà. Encara avui estava passejant el gos i se m’ha acostat una nena de quatre anys, ucraïnesa. Hem parlat en català perfectament.

Amb tot això no vull dir que ja estigui tot fet. Res més lluny d’això. S’han de fer més pel·lícules en català, s’han d’editar més llibres, tenim dret a una cultura de casa nostra. Per això hem de donar suport a entitats com Òmnium, com Plataforma per la Llengua, ens hem de subscriure a revistes nostrades. Però, per damunt de tot, cal que cada català sigui un militant de la nostra llengua, que al cap i a la fi és la nostra identitat. Aquí hi ha molta feina a fer. Hem de sortir de casa amb el convenciment que vivim a Catalunya, que la nostra llengua és el català i que, a més a més, per les circumstàncies que vivim, depèn de nosaltres bàsicament que el català no vagi enrere.

Diuen que el que hem mamat de petits es porta a dintre tota la vida. Deu ser veritat, perquè recordaré sempre que el meu pare, que era sastre i tenia botiga a Sant Feliu de Pallerols, quan havia de fer una comanda –en aquell temps tot es feia per carta– sempre ho va fer en català. I parlo dels anys quaranta, en plena postguerra. M’imagino aquells fabricants de Sabadell i Terrassa rebent una comanda d’en Pep Collell en català. Segurament que devien cridar la secretària “catalana” perquè els traduís el text. I que jo sàpiga mai va tenir cap queixa ni cap protesta. Si això ho féssim tots, segur que les coses anirien d’una manera diferent. Comencem, doncs?